El que la música és per a la cultura de Menorca

Aquests dies m'han repetit aquesta frase mig interrogativa: "Deu estar molt satisfet" -d'aquesta obra, volien dir-. És clar que estic satisfet, però a la vegada preocupat. Hi haurà qui hi trobarà mancances, potser alguna afirmació podrà ésser rebatuda; però em conhorta pensar que d'alguna manera hem obert si no un camí, alguns portells que fins ara ningú s'havia ocupat d'explorar i potser també que aquestes coses que s'haurien de completar, o d'esmenar, serviran algun dia perquè nous estudiosos en puguin treure conclusions més encertades, més ajustades. I hauran enriquit aquesta obra. Aquest primer volum tracta de les músiques de les capelles parroquials i dels convents, aquells llocs que durant segles foren pràcticament el únics focus d'ensenyament musical. Per una banda van adreçar-se vers la música culta i d'aquella sortirien les primeres figures menorquines que es dedicaren a la música, els primers instrumentistes, els primers compositors. Per l'altra, també dels portals de les esglésies derivarien altres músiques d'origen religiós també, que esdevindrien costums arrelats en el poble, i els costums, tradicions que el poble menorquí encara serva.

I els orgues menorquins, rar capítol de la història de l'art menorquí, que difícilment comprèn com una illa petita, pobre de recursos, pogué aixecar instruments tan valuosos, tristament, inútilment perduts. I com aquests instruments han reviscut: uns pocs amb restauracions molt costoses, altres amb noves línies i segurament amb molt millors qualitats que aquells que van substituir. La història no és sempre un enfilall de lamentacions de coses perdudes. Menorca avui pot envanir-se de tantes, recuperades en el moment d'un nou renaixement musical de gran abast.

I el teatre, una de les afeccions predilectes del poble menorquí, habituat a les declamacions i als càntics, afeccionat a la lírica en tal manera, que esdevindria capdavanter en aixecar un coliseu -al dia d'avui el més antic del territori espanyol en tradició operística ininterrompuda- que està fent camí per arribar als seus primers dos-cents anys de vida activa.

Però perquè hi hagi teatre líric, cal que hi hagi veus. Menorca no ha estat mesquina en proporcionar veus, bones veus, grans veus. La veu esdevé protagonista cabdal en aquest primer volum, a través dels cantants que han enriquit el cartell menorquí en els dos segles darrers. I després d'aquests, les agrupacions corals encetades en les centenàries capelles i escolanies, que ja no hi són; però que han reviscolat i, juntament amb tantes agrupacions corals de tota mena que avui canten i xalen, fan que podem dir: Menorca canta!

És així que avui, el que celebrem en posar un nou volum a la llista prou significativa de títols i temes dels divuit volums de l'Enciclopèdia editats fins ara, és primordialment una festa musical. A una festa musical s'ha de fer música i per aquesta raó hem començat amb música i amb música tancarem aquest acte.

La soprano Maria Camps, Esther Pons i Josep Mascaró, violins; Andreu Cardona, viola, Pau Marquès, violoncel i la pianista Marlen Coll en són els protagonistes i la seva col·laboració, la seva dedicació són impagables.

No oblidem emperò que perquè hi hagi música, perquè tant jovent interessat en aquesta disciplina, interessat en aprendre música pugui tenir la formació necessària, cal que hi hagi músics que treballen per ells, calen les escoles de música que funcionen avui amb tanta efectivitat a tots els pobles de l'illa. Del seu bon fer en donen bona mostra les agrupacions jovenívoles que ens estan regalant arreu de l'illa el seu treball esplèndid tant a nivell individual com en les files de les nostres bandes de música, dels grups instrumentals i corals, que al llarg d'aquest estiu han protagonitzat recitals i concerts, presents en les programes dels diversos festivals i compten les seves actuacions per èxits. No puc fer de menys de recordar el concert que va cloure el festival d'estiu de Ciutadella, en aquest mateix lloc fa pocs dies. Un grup de joves estudiants menorquins, que volen fer de la música la seva carrera, que ens donaren una lliçó admirable de voluntat, de constància, d'afany de superació. Dedicaren hores i hores a l'estudi pel pur plaer d'aixecar una obra presidida per la bellesa, i per que la gent, molta gent participés i gaudís del plaer que neix en el propi músic i troba dimensió insòlita en trobar un receptor capaç d'entendre i acceptar el missatge de l'art.

Ells i tots els que en aquests moments d'incertitud viuen en la música, viuen per a la música i voldrien viure "de la música" saben de les dificultats que ens colpegen per tot arreu; però no per açò perden la seva il·lusió, ni el seu entusiasme. No podem ignorar, no hem de deixar ofegar aquest vitalitat, aquesta aportació a la cultura, -i insisteixo- alimentada, acrescuda per les escoles de música que funcionen amb exemplaritat a totes les nostres poblacions.

I perquè som conscients de les dificultats actuals, hem de començar a conscienciejar-nos que la responsabilitat de la seva continuïtat, del sobreviure de les escoles no pot ésser només de les institucions, sinó de tota la societat, de tots, si volem gaudir d'aquest punt de fuita, d'aquest refugi, d'aquest repòs, que ens permetrà allunyar, alleugerir els ofecs que ens porta la vida. És un deute idò de la societat el protegir-los sobretot a ells, els joves, i defensar les possibilitats de poder accedir a la Música, que pot omplir amb escreix molts dels buits que trobaran en el camí de la seva formació com a persones.

Si no hi arriba el suport de les institucions públiques, que difícilment l'assoliran en els propers anys, caldrà que inventem altres ajuts i altres ajusts: institucions, mecenes, fundacions les haurem de reinventar i cadascú individualment, haurà de acceptar que el seu suport és necessari i és inevitable. És bo fer música, poder xalar amb la música, però tenint sempre present que perquè les escoles funcionin, i els grups professionals puguin subsistir, cal recordar que els músics, -ho deia l'altre dia en veure aquell estol de noves promeses sonant Vivaldi- els músics també mengen.

Jo no puc aportar solucions, perquè no les tinc. I la Història, segons va deixar dit Ciceró -i perdoneu-me la fardada- "Historia magistra vitae et testis temporum", la història és mestra de la vida y testimoni dels temps. A vegades penso que la Història es podria jubilar de mestra, perquè o bé ha perdut oli, o la humanitat s'ha rendit, incapaç de superar amb un suficient cap prova de les que aquella ens proposa. Així i tot la història inexorable segueix escrivint dia rere dia noves pàgines. Aquest llibre serà, com tots els llibres d'història, una obra inacabada, a la que els temps anirà afegint noves pàgines. Seria polit, seria engrescador, que les generacions futures d'aquí cinquanta, d'aquí cent anys, poguessin llegir:

"Menorca durant la dura crisi (paraula de la que s'haurà d'explicar el significat, perquè haurà caigut en desús) la crisi que va sacsar el món en la segona dècada del segle vint-i-un donà un rar exemple de vitalitat, no deixant-se caure en el pessimisme o el passotisme. A les proves de la vida s'hi afrontà optimista i esperançada i sense deixar-se vèncer per les mancances i els cops, cercà l'ajut i el suport d'aquells dons que cap dany material pot aniquilar ni destruir tan sols i trobà un gran conhort i noves forces per subsistir a l'empara de la Música".