Els rics més rics i els pobres més pobres, i la classe mitjana cada vegada més depauperada, arreu del món. Els dotze anys que duim de s. XXI s'assemblen perillosament als anys en els quals es va posar en qüestió la democràcia i van sorgir règims totalitaris presentats com a salvadors de la greu situació econòmica. L'èxit del capitalisme desbocat acompanyat de l'especulació financera ha provocat la major desigualtat entre les persones que mai la història havia conegut. Joseph E. Stiglitz, Premi Nobel d'Economia, ha resumit en una frase la situació extrema a què condueix l'actual recessió mundial: "l'1% de la població té allò que necessita la resta del 99%". Es tracta per tant d'un fracàs estrepitós.
La situació és tan indignadament greu que hom es pregunta que com és possible que la gran immensa majoria de la gent que n'és perjudicada ho consent. Tenim tots els ingredients perquè esclati una revolta social. Hi ha protestes, hi ha manifestacions, hi ha oposicions frontals, hi ha moviments de denúncia clars però no suficients com per capgirar les polítiques actuals. Sovint s'elaboren i es manufacturen nous enemics a qui culpar: els immigrants que col·lapsen els serveis, els funcionaris que engreixen un sistema públic ineficient, fins i tot els aturats que es permeten el luxe de rebutjar feines, els polítics que són tots uns corruptes, les autonomies que s'han convertit en un pou sense fons de despeses, etc. I ens fan caure en el greu error d'equivocar-nos d'enemic. Qui ens ho fa creure? Per què ens equivocam una altra vegada?
El relat de les coses que passen el configuren els grans mitjans de comunicació. Les opinions majoritàries són confabulades pel consum majoritari de la televisió.
Expliquen poc què passa, amaguen sovint les causes dels fets i sobretot no assenyalen els causants protagonistes en darrera instància del desgavell econòmic i social. Per què els mitjans no diuen la veritat? Simplement perquè depenen dels poders que els fan possibles. I aquests poders són els mateixos que regulen la composició de les forces polítiques. Qui té la riquesa fa tot el possible per mantenir i augmentar la seva posició econòmica i la via més directa és la intervenció política. Açò explica com dins els consells d'administració de les grans empreses que dicten les polítiques dels governs s'hi col·loquin els polítics afins pels serveis prestats. Tenim a la memòria Rato (para largo). Però també en tenim exemples locals. Açò també explica el perfil tan rebaixat de molts polítics, gent que no serveix a la cosa pública, sinó a la veu del seu amo que l'ha posat allà. Tota aquesta genteta, el contuberni econòmic i polític, és la mateixa que condiciona a través dels mitjans de comunicació el consens necessari perquè la gent es resigni i accepti com a inevitables les retallades sanitàries, educatives, culturals i la cooperació solidària. Se'ns presenten aquestes polítiques com a necessàries i sense alternativa. No és cert.
Tothom veu que per als rics no hi ha crisi, ans al contrari que la crisi és la seva oportunitat d'enriquir-se. La mundialització de l'economia, la facilitat de les transaccions financeres arreu del món, els comptes ocults, els paradisos fiscals, l'especulació monetària, l'espoli de recursos als països empobrits, el tràfic d'armes, i tantes d'altres vergonyes no han estat controlades pels pobles per al seu interès comú que en beneficiés la població. El sistema polític no ha estat capaç de mitigar la divergència econòmica entre rics i pobres i entre països desenvolupats i països espoliats, ni fa els esforços suficients per a redistribuir la riquesa. La gent per tant comença a no creure en el sistema polític de la democràcia, que queda tristament qüestionada. La manipulació informativa, la manufactura del consentiment, també ens fan creure que ara no són temps per a la solidaritat, que la solidaritat és un luxe que ens podem permetre en temps de vaques grasses.
No és cert.
Els pobres d'aquí els pobres d'altres llocs del món són les mateixes víctimes d'un sistema injust. Els nostres pobres de l'actual crisi són els mateixos pobres de països sotmesos a una crisi permanent. Més tost ara és temps que reclama més solidaritat. Ara més que mai són necessàries les polítiques de redistribució de la riquesa. Ara és el temps de totes aquelles entitats i organitzacions que tenen per objectiu l'ajuda, la cooperació, o el suport als sectors més desfavorits. Açò és el que es proposa el Fons Menorquí de Cooperació, una entitat que aglutina tot un ventall d'ongs i que ha mostrat la cara més valuosa dels menorquins al món, la de la tendresa entre els pobles. Els nostres representants polítics haurien de veure la necessitat urgent de destinar els pressupostos del Ministeri de Defensa (defensa de qui?) a una política exterior de compromís contra les desigualtats, contra les injustícies i contra la pobresa. I només hi ha un camí per aconseguir-ho: més democràcia i més participació en la vida pública. Cal triar els governs que es comprometin de debò en la solidaritat entre les persones i els països. El Fons Menorquí de Cooperació fa més de 20 anys que treballa des de Menorca i ha donat uns fruits d'humana excel·lència. És un tresor que tenim, que hem de continuar i hem d'impulsar. La nostra crisi és també multiplicada la crisi dels països en desenvolupament. Tenim una esperança a complir i jo ho manifestaré amb una espelma encesa dia 22 de setembre als Quarters de Es Mercadal en un acte simbòlic que el FMC ha organitzat per a la concòrdia i la solidaritat del món.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.