Sa darrera tanca

Assassinat a l’Elisi?

|

Valorar:

En la meva condició de jubilat, he iniciat aquest 2014 tot inscrivint-me a noves activitats culturals i socials, no només per omplir el temps sinó també per enriquir-me a nivell personal en aquesta nova etapa de la meva vida. Una de les ocupacions que he triat ha estat un curs -un taller, en el llenguatge oficial de les entitats cíviques organitzadores d'aquest programa- sobre novel·la negra. En la primera de les 10 sessions de què es compon el taller en qüestió, la professora -o monitora, segons la terminologia abans esmentada-, Remei Romanos, ens va fer dues afirmacions que m'han portat a escriure aquest article d'avui. La primera d'elles era la constatació de que, segons les estadístiques, el consum de literatura en general ha disminuït molt notablement darrerament, però el de novel·la negra està augmentant. La segona asseveració feia referència al mòbil o motiu principal de la major part dels crims o assassinats, que no és altre que el de la venjança.

Precisament, abans de dirigir-me cap a la primera sessió d'aquest nou curs o taller, jo havia estat seguint en directe per televisió una compareixença del president de la República francesa, François Hollande, davant 600 periodistes al Palau de l'Elisi. En principi, l'objectiu de la convocatòria era explicar un gir important de la política econòmica del primer mandatari gal -com sabeu, destacat dirigent socialista- cap al neoliberalisme imperant a molts països del seu entorn i que vindria emmarcat per un major suport de l'erari públic francès a les empreses privades i als bancs. Però tot això va quedar eclipsat des del primer moment per la notícia que un setmanari havia publicat en els darrers dies relatiu a l'afer sentimental entre Hollande i l'actriu Julie Gayet. Fins al punt que algunes televisions van suspendre les seves connexions amb París a la meitat de l'exposició econòmica del president i la van establir de nou quan, en el torn de preguntes, va aparèixer la seva relació amb l'artista.
Aquest tomb tant determinant com inesperat que s'havia produït en l'actualitat política francesa, em va fer comprendre un poc més la primera de les afirmacions de la professora Romanos. L'èxit actual de la novel·la negra, que fins fa poc havia estat considerat un gènere literari menor, pot correspondre's amb aquest component de morbositat que té la psicologia dels humans i que, per exemple (i que els amants i seguidors de la novel·la negra -entre els quals m'incloc- em perdonin per la comparança) també fa pujar les audiències de programes de televisió que desvelen les intimitats de personatges públics en les seves vides privades. És a dir els ciutadans normals i corrents que portem unes vides exemplars dins els paràmetres de la nostra societat no podem evitar una certa tendència irrefrenable cap el gaudi amb els afers sentimentals dels famosos i, també, amb la destrucció física de l'altre, quan els casos que se'ns presenten corresponen a la més absoluta de les ficcions.

Amb aquesta conclusió, que tal vegada he elaborat amb una excessiva contundència, no vull transmetre-us cap tipus de recel o desconfiança meva cap el gènere humà en general. Els homes i les dones som plenament capaços de tenir sentiments positius; d'emocionar-nos, d'estimar, fins i tot de donar-nos per complet als altres. Ara bé, aquest sentit amagat de venjança pot conduir a determinades persones a cometre delictes, i delictes greus, que són els que estan presents en la  novel·la negra. I aquí vaig a la segona afirmació de la Remei Romanos, és a dir la de la venjança com a mòbil principal dels crims. I torno a l'afer de faldilles de François Hollande. La conseqüència immediata de tota aquesta història -a banda de la pèrdua de popularitat del president francès- ha estat l'ingrés de Valérie Trierweiler -actual parella d'Hollande- en una clínica de repòs, fet que el mateix mandatari gal va qualificar de «terriblement dolorós» en la roda de premsa abans esmentada.

Però el que més tard s'ha sabut és que qui va presentar l'actriu Julie Gayet al president francès va ser, precisament, la seva companya anterior a Trierweiler, Ségolène Royal, mare dels quatre fills d'Hollande i antiga candidata a les presidencials pel Partit socialista. Amb quina intenció ho va fer? Podríem entreveure aquí aquell factor de la venjança del que abans hem parlat i escriure una novel·la negra sobre aquest cas? Estaríem, idò, davant d'un assassinat a l'Elisi o, -per dir-ho més correctament en termes jurídics-, d'un intent d'homicidi? De més verdes en maduren en el món real, certament.