Sa darrera tanca

Poder i política

|

Valorar:

La notícia de la darrera setmana dins l'àmbit de la política espanyola ha estat la mort del primer president del Govern de l'actual etapa democràtica, Adolfo Suárez. La defunció de Suárez va ser -cosa insòlita- anunciada pel seu fill 48 hores abans de que el fatal desenllaç es produís. El president Suárez va viure els seus darrers anys sense poder recordar els detalls i les vicissituds de la seva activitat pública, per causa de la malaltia de l'alzheimer, que patia des de 1994.

D'entrada, vull afegir-me -com no- a tot el reguitzell d'elogis i lloances que s'han sentit aquests darrers dies cap una persona que haurà estat clau en la història de la transició a l'Estat i en l'establiment d'un règim de llibertats basat en la Constitució de 1978, després de quatre dècades de dictadura. Però també pretenc dur a terme, a partir de la figura d'Adolfo  Suárez, una reflexió sobre el binomi 'poder i política' en el darrer quart del segle passat.

Si ens remetem als temps del franquisme, poder i política eren una mateixa cosa. I Suárez, que es va formar en aquell règim del Movimiento, del qual va arribar a ser ministre secretari general, ho va tenir clar des del primer moment. L'exercici del poder el va atraure ja en els seus anys adolescent. «Yo voy a ser como Franco», deia sovint en els cercles més íntims, a la seva Àvila natal. Més tard, ho va matisar: «siempre he querido ser presidente del Gobierno». I, per tal d'aconseguir-ho no va dubtar en cercar, i trobar l'amistat de Fernando Herrero Tejedor, una de les personalitats més influents en l'Espanya de l'antic règim.

Un cop assolida aquesta alta magistratura, va fundar el partit Unión de Centro Democrático (UCD), amb el qual es va presentar a les eleccions generals de 1977 i les va guanyar. La UCD era un conglomerat de persones de les més variades ideologies, que tenien com a comú denominador el seu origen franquista, com el mateix Suárez. De fet, tots aquells anomenats barons no van acabar d'entendre ni acceptar les reformes que el president estava endegant en l'àmbit del reconeixement de tots els partits, inclòs el comunista; en la legalització de les forces sindicals, o en la restauració de la Generalitat de Catalunya i el retorn del president Tarradellas, per posar tres exemples. Aquesta oposició interna i l'evident malestar que regnava entre els militars que, a principis de la dècada dels 80 estaven tramant més d'un cop d'estat, van aïllar Adolfo Suárez i van forçar la seva dimissió.

I aquí és on rau, pens, l'evolució personal i pública de Suárez, des del jove de Cebreros només preocupat pel poder fins a l'home madur captivat per la política. Una metamorfosi en la que va tenir molt a veure el rei Joan Carles i el seu principal mentor, Torcuato Fernández Miranda. Jo diria que poc a poc va anar arrelant en el si del president el descobriment de l'activitat pública com a servei a la societat. I també el convenciment de que per poder arribar a fer realitat aquest desideratum, caldria el seu propi sacrifici personal i polític.

Amb tot aquest bagatge damunt les seves espatlles, Suárez abandona definitivament la UCD i crea un nou partit, el Centro Democrático y Social (CDS). Un nou conglomerat, però ja no d'antics franquistes, sinó d'animals polítics com ell, provinents de les més variades ideologies. Ho vèiem en una fotografia publicada aquests dies en «Es Diari» i en la que Adolfo Suárez apareix acompanyat d'Antoni Anglada, que procedia de l'òrbita nacionalista i d'esquerres, i de Joan Quetglas, que més tard s'afiliaria al PSOE. I no vull obviar, també, el recordat Biel Martí, que va convertir Ferreries en el baluard del centrisme menorquí. El CDS no va tenir mai un èxit  electoral destacat ni va poder exercir com a partit de govern, però la nova formació va sobreviure políticament al mateix Suárez i fins no fa massa anys encara disposava de regidors en diferents ajuntaments.

No vull acabar aquest article sense mostrar el meu més absolut desacord amb la instrumentalització que s'ha fet, aquests darrers dies i des de diversos sectors, de la figura d'Adolfo Suárez. No he trobat adient que Artur Mas digués que Suárez hauria donat, avui en dia, una resposta positiva al problema català, ni tampoc que el ministre García Margallo ho negàs, assegurant que hauria fet la mateixa política que està portant a terme Mariano Rajoy. Deixem que les seves despulles reposin en pau en tota una catedral i que el seu nom quedi per sempre associat al d'un aeroport. Però no emprem el seu record, la seva imatge, per a interessos partidistes.