La dràstica poda dels tamarells que rodegen l'aparcament de la platja de Son Bou va ser una ordre del regidor de torn de l'Ajuntament d'Alaior, sembla que amb l'objectiu de poder veure millor la urbanització des de la platja.
Potser algunes persones es sorprendran d'aquesta actuació, però entra dins de la lògica de moltes altres, que aplaudeixen generalment qualsevol intervenció de control o modelat de la natura. Diuen alguns entesos que és l'herència de milers i milers d'anys de supervivència, i que només es pot anar apaivagant a partir d'articular mecanismes com a societat.
En el segle passat, quan van arribar alguns avanços de la revolució industrial però encara no s'havia treballat la mentalitat de la gent, es van destrossar completament algunes coves subterrànies formades durant temps immemorial, per treure'n unes míseres camionades de materials de construcció.
També en els anys seixanta i setanta es van desmuntar talaiots per fer parets a les urbanitzacions i elements de valor etnològic per usar les pedres com a reblert de camins. Pensem que des de 1911 hi havia una llei d'Excavacions Arqueològiques i que en 1933 es va publicar la llei del Patrimoni Històric. Hem hagut de menester molts anys i algunes sancions fins trobar-nos a dia d'avui promocionant la campanya de «Menorca Talaiòtica».
Però quan es tracta d'elements naturals, no construïts per la mà humana, la tendència a intervenir i a demostrar que se'ls pot controlar acostuma ser més gran. Aquí les lleis van tardar una mica més, perquè la Ley de Montes, que va donar cobertura a alguns espais d'àmbit estatal, és de 1956, mentre que la primera Llei de Conservació d'espais i espècies és de 1989.
O sigui que avui, 2014, encara tenim molta gent i uns quants responsables que gestionen les institucions públiques que no han incorporat la legislació ambiental a la seva mentalitat ni (més preocupant en el cas dels segons) en les seves decisions.
Així vivim. Amb contradiccions importants. Quan es produeixen determinats debats públics relacionats amb temes polèmics com són els urbanístics, sovint sentim que es fan invocacions a la «seguretat jurídica», com un concepte que precisament ha orquestrat la societat per definir els límits de les decisions individuals.
La seguretat jurídica va ser la base de la campanya electoral i del primer any de l'actual mandat en el Consell Insular. Va ser també el pilar en què es va voler justificar la Norma Territorial Transitòria que ha de modificar el PTI. I ara veim com el municipi al·ludit a l'inici d'aquest escrit escenifica públicament les peticions a favor d'alguns promotors urbanístics que, suposadament, tindrien drets adquirits, reals o morals.
Una seguretat jurídica, ben entesa per allò que és la seva finalitat, s'hauria de contemplar també quan l'Ajuntament decideix fumigar cada any les voreres de camins i carreteres sabent que les normatives ho prohibeixen. O quan contracta l'asfaltat de vies que no es poden asfaltar legalment (que no tenen un servei jurídic en nòmina?) Com es veu, es tracta de legislació ambiental no incorporada a la mentalitat ni a les actuacions.
Encara hi ha gent (fins i tot alts mandataris) que es fotografien joiosos d'haver caçat un animal enorme, o haver pescat un dels darrers exemplars de gran talla en el nostre mar. En aquestes ocasions, seria bo fer un esforç d'imaginar com es valoraran aquestes fotografies i les hemeroteques de les decisions preses quan hagin passat uns quants anys més i la mentalitat hagi seguit evolucionant.
Poca gent mira ara amb ulls d'admiració els rostres que surten retratats vora els darrers exemplars de vell marí que en el segle passat els homes del nostre territori van extingir, en aquells moments amb l'aplaudiment d'autoritats i mitjans de comunicació.
Tampoc causen gran empatia aquells que amb una estona de moto-serra fan caure arbres que havien vist néixer als seus rebesavis. La seguretat per a la natura ha de seguir essent un treball que combini la difusió amb la defensa. La major part d'Europa ens duu devers tres dècades d'avantatge amb aquestes qüestions, i es nota.
