Pedraules

La saor

| |

Valorar:

Fa molt d'anys, quan jo estudiava a Calós de Ciutadella, el mestre Pere Melis ens va sorprendre amb el relat d'un viatge que havia fet a l'estranger. Durant aquest viatge s'havia trobat una família menorquina que vestia de forma estrafolària i diferent de com vestia quan era a l'illa. I la reflexió que ens va fer va ser: canviem tant quan viatgem a l'estranger i ens convertim en turistes? Durant pràcticament tot l'any visc envoltat de turistes i encara no sé la resposta. Els mesos d'estiu, a Menorca; en concret a la urbanització de Cala Galdana. La resta del temps a Barcelona; principalment al Quadrat d'Or de l'Eixample. Com que són dues zones respectives d'interès natural o cultural són molt transitades pels turistes que van de camí a les seves destinacions. Com que no coneixen la zona, els turistes, siguin d'allà on siguin, es desorienten, es despisten i, fins i tot, es perden entre els carrers que els resulten desconeguts. Si passeges amb un ca, dedueixen que ets resident i s'adrecen a tu per tal que els orientis i els indiquis el camí. El turista quasi mai sol viatjar amb mascotes. Deixa les mascotes al seu país i viatja lleuger d'equipatge. És una llei universal que és confirmada per l'excepció. Amb el temps, com a turista i com a indígena o resident, he comprovat que cada indret té dues direccions referencials. En el cas del meu territori de Menorca, els dos referents geogràfics són Cala Mitjana i Cala Galdana. A Barcelona, les dues fites urbanes, són Sagrada Família i Passeig de Gràcia. Per què sempre hi ha dues coordenades orientatives? Per què és tan fàcil detectar un turista? Per què és tan fàcil observar un indígena? Quan viatgem, tots som turistes. Quan romanem a la nostra terra, tots som residents. No és cap realitat immutable ser turista o ser indígena. Ni cap privilegi. És circumstancial perquè és l'espai que canvia, no nosaltres. Així, per què és tan fàcil la detecció immediata? L'escriptor xinès i Premi Nobel de Literatura de l'any 2000, Gao Xingjian, ho respon amb una elegant precisió al seu llibre «La Muntanya de l'Ànima»: «Aquesta és la seva terra natal, no tenen cap raó per no viure-hi en completa llibertat, les seves arrels s'han anat enfonsant en aquest sòl generació rere generació». Els indígenes, els residents, la gent de la terra visitada, viuen en completa llibertat i coneixen l'espai que transiten. Per açò són distingibles. Per aquesta llibertat, per la desimboltura i per les feines quotidianes. I per la seva manera de vestir, com molt bé diria el mestre Pere Melis. A pesar d'aquesta universalitat comuna del turista i de l'indígena o resident es poden detectar diferències segons les destinacions visitades. Barcelona no ofereix cap privilegi a l'indígena. Ha de pagar igual que un turista a l'hora de desplaçar-se o de visitar museus o exposicions, siguin de titularitat pública o privada. Menorca, si exceptuem el descompte de resident per als viatges fora de l'illa, manté una situació similar. En canvi, a Venècia, han traçat quatre clares categories: venecians, de la regió del Vènet, de la resta d'Itàlia i turistes estrangers.

Pel que fa al tracte, les categories són similars: si ets turista et tracten com un turista, si ets venecià com un venecià i, si ets italià, com a un italià encara que siguis un turista italià. Quan ho entens ho acceptes i transites amb normalitat per la ciutat. Em sembla just. A Venècia, els turistes, paguen una taxa ecològica. També em sembla just. Aquí, a les Illes Balears, quan es va voler imposar, els hostalers i l'oposició van posar el crit al cel. A Venècia, el turista la paga, i la continua visitant. Com que hi hem anat a fer feina, a estones hem estat turistes i, a estones, hem anat de la mà de venecians. Llavors, el mapa turístic s'il·lumina més enllà de les dues coordenades referencials locals: San Marco i Rialto. Gràcies a la guia dels residents ja no et sents com un ratolí que entra dins una ratera perfumada amb formatge parmesà. Després de fer les conferències o les lectures a Ca Foscari i a l'Accademia de Belli Arti, et pots relaxar Al Bottegon, al costat del Rio San Trovaso, prenent un vi blanc amb regust a maduixa (fragolino bianco) que és l'especialitat secreta del popular establiment o menjant sarde in saor a San Polo a l'Ostaria al Diavolo e l'Aquasanta mentre els professors venecians que ens acompanyen ens intenten explicar la recepta dels moeca, els crancs de la laguna que s'han de cuinar quan muden la closca i són blans. El saor o savór és un condiment d'origen jueu a base de ceba agredolça fet servir a la cuina veneciana per acompanyar menjars, en especial la sardina. A Menorca, la saor o saó, entre d'altres significats, fa referència al grau d'humitat de la terra, abundant o suficient perquè produeixi fruit.