Xerrar boig

Música i tos en Re major...

|

Valorar:

Sí, amic meu, record encara aquell extraordinari concert que oferia, en una esplèndida nit d'estiu, un dels més grans flautistes del món. L'església era plena de gent impacient, àvida de bona música, volíem xalar de totes les emocions que el programa prometia. Tothom, habitants i estiuejants, sabia que era una nit de privilegi, que seríem testimonis afortunats d'un aconteixement. Amb gran puntualitat el concert va començar. Immediatament una silenciosa i respectuosa emoció volava sobre els assistents. Els sons de la flauta d'or del músic marsellès ja havien envaït completament tot els espais i racons de l'esperit.

El concert seguia el seu fantàstic camí. De sobte, el solista obre els ulls i mira cap al públic. Un mòbil que sona. Terrible: un renou estrident, antipàtic, exigeix resposta. Una dama, ja d'edat, vestida de blancs de joveneta que ressalten, pensa ella, el moreno recent de la seva pell, obre una senalla immensa de la que pengen acolorits mocadors i remena nerviosa, cercant el mòbil que no atura de sonar... vermella de vergonya, s'aixeca dissimulant.

El flautista, deixa la melodia i amb somriure burleta, diu de manera ben entenedora: repondez madame, repondez... No crec necessari que te digui que el concert va prosseguir però ja no va ser el mateix. Com una fràgil atmosfera de vidre s'havia romput. Sembla que ella, segons diuen, que havia partit, més blanca que el seu vestit, ja no va tornar.. Mai més he tornat a veure a la dama del cabàs.

Aquesta és una petita història tragicòmica. Una anècdota a contar que, imagin estaràs d'acord amb mi, no hauria de tenir cap importància, ni la més mínima transcendència però... resulta, amic meu, que no de manera ben igual, és cert, però sí semblant, aquesta situació es repeteix amb exagerada freqüència. Renous de tota casta i origen, bàsicament humà, venen a rompre l'encant de la música, el necessari silenci dels concerts. Un dels més freqüents: la tos persistent, antipàtica i cruel que sembla provocar la música a certes persones. Nobles i sofisticades senyores o elegants cavallers, surten de casa plens de salut i ànims però, quan van a concerts, just el director aixeca la batuta, o el primer violí el seu arc, senten, del cop, una molesta tosseta elles i ben impostada i sorollosa ells, que els arriba precisament  en els moments del fràgil pianíssim o de l'adagi...

El pitjor però, no és la tos que pareix els causen Mozart, Bach o Vivaldi, el pitjor arriba quan ella o ell, recorda que a la bossa o a la butxaca, guarda un caramel de menta, caramel que ara mateix aniria beníssim. I remena, treu i mira i remira i el caramel no acaba d'aparèixer. Ep, i si surt, ai mu mareta, s'ha de desembolicar lentament, parsimoniosament, que no volen fer renou, i el paperet, ai, és més llarg, més inacabable, que un sermó de quaresma. A la fi, amb un poc de sort, el caramel farà el seu efecte i tornarà el silenci que permet que volis en braços de la música, però no, la punyetera tos, la carraspera, es contagiosa i, ara és una de les dues amigues que seuen a la tercera fila qui sent un formigueig al coll i, mentre es mal cobreix la boca amb la mà,  mira a l'altra per si tingués un remei. Un eco maleït : ara el qui tus és un homu gras amb cara de bona persona que mig s'amaga a una llotja de primer pis. Una epidèmia, un autèntic oceà de petits problemes faringítics, provocats per les més selectes obres musicals, acompanyen sense cap pietat i sense partitura, molts concerts. He arribat a pensar, si no és possible que entre les notes de la partitura s'amagui una corrent d'aire traïdora, un virus maligne, que fot el coll a certa gent.

Un dia t'explicaré altres renous que pertorben també la pau de la música, com els d'aquella dama que, morta de calor, es venta frenèticament amb el programa de mà amb un braç cobert de braceroles o, el dels bancs de llenya de la Parròquia, o... però avui ho deixarem amb aquesta tos insistent.

Punyetera tos en Re major.