Pedraules

Abdicar

| |

Valorar:

Abdicar. Els diaris n'han anat plens durant tota la setmana. Però què vol dir, abdicar? Verb transitiu que significa «renunciar, voluntàriament o per força, a una dignitat, càrrec o dret; castellà abdicar». També es pot emprar com a intransitiu, lligant-se amb el nom de la cosa abdicada, per mitjà de la preposició de. «Abdicar dels seus drets». Abstenir-se, desistir d'una cosa; castellà desistir. Prohibir, desposseir del dret de fer una cosa; castellà privar. Abdicar prové del llatí abdicare i manté en l'actualitat el mateix significat original. Què ha fet el rei espanyol? Literal. A los efectos constitucionales procedentes, adjunto el escrito que leo, firmo y entrego al Señor Presidente del Gobierno en este acto, mediante el cual le comunico mi decisión de abdicar la Corona de España. Firmat i datat. Abdicar la Corona de Espanya. Una renúncia voluntària. Que el seu successor sigui l'encara actual Príncep d'Astúries es dóna per suposat. Felip VI. Aquest serà el seu nou nom. Predecessor històric onomàstic de Felip V, el borbó que va arrasar Catalunya, la seva cultura i els seus furs. Després de trenta-nou anys i mig de regnat, Felip VI heretarà un regne que Joan Carles I, a la vegada, el va heretar del dictador Franco. Des d'aquest punt de vista és un avenç. Una millora. Un pas endavant. No és el mateix rebre la corona d'un dictador que d'una constitució democràtica encara que, la gent de la meva generació i les generacions més joves, no tinguéssim edat legal per a votar-la. O que el PSOE d'aleshores s'abstingués en el moment de votar, l'any 1978, la Monarquia parlamentària. Envoltat d'aquest embolcall, és lògic que l'encara actual monarca (inviolable des del punt de vista legal) no fes cap autocrítica durant el seu discurs carregat de tòpics i llocs comuns: el Rei de tots els espanyols. Ho ha estat?

Després d'informar de la decisió d'abdicar la Corona, el Rei s'ha exhibit públicament a la tribuna d'una desfilada militar, a la llotja d'honor d'una plaça de toros i a la taula d'un sopar -o un dinar- amb empresaris. Militars, empresaris i amants de les tortures públiques dels animals l'han aplaudit fervorosament mentre era escridassat de forma simbòlica a les xarxes socials (sinónimo de campechano: franco), a les places i als carrers. Per tant, no s'ha de menester ser un geni per a deduir que, per als militars, els empresaris i els amants dels espectacles sanguinaris, Joan Carles I ha estat un bon rei i, per a la resta, un rei flac, tirant a dolent. Si a més hi afegim el component territorial i la poca sensibilitat lingüística i cultural mostrada durant quasi quaranta anys, la nota encara continuaria caient. La conclusió més coherent és que el Rei sortint ha estat el garant del status quo heretat. D'aquí l'acudit viral. Així es pot afirmar sense semblar molt agosarat que, amb l'abdicació de la Corona, acaba el franquisme tardà i s'inicia una esperançadora transició. Perquè, encara que segurament no el va llegir mai, el monarca ha seguit les lliçons que va deixar escrites G. T. di Lampedusa a la novel·la, traduïda al català per Llorenç Villalonga, «El Guepard»: «Si allà no hi som també nosaltres -afegí- ens enflocaran la república. Si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï. ¿És cert o no és cert?». És cert. Així què? Esperança? Transició definitiva cap a una democràcia participativa i igualitària, sense castes ni discriminacions per origen, per llengua o per condició social? Modernització? Canvi generacional? Sembla que no. El primer parlament del Príncep després de l'anunci de l'abdicació de la Corona, al monestir de Sant Salvador de Leyre -l'església: el quart estament que faltava per dibuixar en l'imaginari col·lectiu la quadratura del cercle-, ha estat decebedor, semblant a  una galleda d'aigua gelada un matí d'hivern fred i somiós. El mateix discurs continuista, la mateixa retòrica nacional i catòlica, la mateixa intransigència paterna a l'hora de reconèixer la diversitat nacional, cultural i lingüística del país en el qual ha de regnar, el mateix immobilisme lampedusià. Si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï. Si volem que tot canviï, és necessari que el poble continuï lluitant i es tregui del cap la temptació social d'abdicar.