Pedraules

Enguany

|

Valorar:

Enguany he entrat a Menorca per Ciutadella en tost de fer-ho per Maó com havia fet sempre. El vent de tramuntana ens empeny cap al sud des que sortim del port de Barcelona i aviat alça onades de més de quatre metres. Com que sé que em marejaré, em prenc una pastilla. Quan la terra desapareix i ja només ens envolta l'aigua per totes bandes, molts de passatgers es comencen a marejar. He fet trampes i em sent un farsant. A la televisió de la cafeteria un actor famós diu una cosa semblant: «Al cinema, si menteixes i fas trampes, perds; a la vida real, els canalles guanyen». Un amic navegant controla el nostre trajecte naval des de Barcelona a través d'una aplicació informàtica. La seva dona finlandesa ens envia missatges a través del mòbil: «Sou a Alcúdia i ara entra un vaixell groc per estribord». Ens giram i apareix el Nura Nova com si fos un vaixell fantasma sorgint d'entre la boira. Som dins una anou moguda per la mar pels dits d'un déu informàtic. La mala mar continua i, una família de turistes anglosaxons que ha pujat a Alcúdia, s'han emboscat davant les tres icones dels banys –home, dona i una cadira de rodes- i hi entren i hi surten com si sigui un confessionari a través del qual es pogués veure el mar. El dic de Ciutadella té una aparença desolada d'esquàlid creat amb el compàs d'un enginyer. Els passatgers sortim per la bodega després que ho hagin fet els automòbils. La raó que ens donen els tripulants és que, en dies de vent com aquests, la passarel·la tremola con un cusset i és insegura. La terminal ho iguala tot. L'illa no es mou i ja ningú no es mareja. Qui aguanta l'illa els dies de tramuntana?

Estic convençut que són els ullastres tombats cap al sud que eviten que s'enlairi subjectant-la amb les seves profundes i sofertes arrels. Ecos de les festes de Sant Joan en la vestimenta dels passatgers que fan coa per embarcar cap a Mallorca o cap a Barcelona. Entre feliços i cansats llueixen la preciosa samarreta vermella amb la creu blanca dels cavallers de Malta o duen nuat el mocador rogenc al voltant del coll. Tot s'acaba i torna a començar. Ja som dins el cotxe i, el primer que em crida l'atenció, és l'ampli carril de bicicletes. Una dona pedaleja en direcció a Ciutadella envoltada d'una total sensació de seguretat. Per què, en tost de construir rotondes no construïm carrils de bicicletes a totes les carreteres de l'illa, general Alejandre? No es pot lluitar contra els complexos de Faraó. Aquest hàbit ciutadellenc tan saludable em transporta al concert de divendres passat. Al barril barceloní del Raval, al bar Lupita, el cantant Cris Juanico en solitari ens va regalar una actuació íntima, generosa i memorable. Cada dia creix l'admiració per aquest gran artista menorquí. Amb una guitarra, la veu i una caixa d'acompanyaments aconsegueix crear una atmosfera única i experimental. No sé si ho diu una cançó o ho diu ell mateix entre pausa i pausa, però no hi puc estar més d'acord: «Si tens un somni has de perseguir-lo. Si no el persegueixes, el somni et perseguirà quan siguis vell». Les cales del Pilar ens duen directament a l'estiu i a Menorca, però ens queda el tràmit del vaixell animat per la tramuntanada inesperada. El cotxe deixa enrere rotondes i competeix amb un genet muntat en un mul que galopa a la nostra alçada. Som dins un tren i en una pel·lícula de l'oest fins que enfilam la carretera general en direcció a Maó. Ferreries sembla que no ha canviat d'un any ençà. Tot sembla igual, però ens arriba la fiblada familiar de la mort. Hi manquen en Canari, en Quiquets, en Tomeu des Forn, en Pere de Sant Belloquet..., homes i amics que, durant aquest estiu, trobarem a faltar. Enguany. Antigament escrit també enguan, és un adverbi que significa «aquest any present»; castellà hogaño, este año. El refranyer recull la dita: «Antany morí es mul, i enguany li put es cul»: es diu quan retreuen una cosa ja passada de molt de temps, o sigui, quan l'al·lusió és inoportuna per tardana. Del llatí in hoc anno, aquest any o de hoque anno segons Coromines.