Pedraules

Un mart

| |

Valorar:

Fa unes setmanes, per la festivitat de Sant Jaume, mentre anava en cotxe a Es Castell, em vaig trobar un mart esclafat damunt la carretera. Estava estès, formant una creu sanguinolenta amb la línia mitjanera blanca i gastada de l'asfalt trepitjat milions de vegades per les rodes dels cotxes. La coa apuntant cap al carril de Ciutadella i, la boca oberta amb els ullals vençuts i encara desafiadors, mirant cap a les barreres d'ullastre tancades de l'entrada del lloc de Son Gras. Primer de tot em va semblar que es tractava d'un moix, però el color marró fosc i, sobretot, la coa peluda i esponjosa em van fer adonar que es tractava d'un animal salvatge que havia estat sorprès mentre trescava pel camp a la recerca de menjar. El seu error fatal? La incapacitat de distingir entre la naturalesa i les obres dels humans. Vam continuar cap al poble del llevant menorquí i ens vam incorporar a la via comuna de la carretera general sense fer cap comentari més que un inevitable crit de sorpresa, com passa cada vegada que veiem un moix, una rata sarda, un ca o un eriçó esclafat enmig de la carretera. Quant pesa la compassió? Quina és la mesura que ens toca una fibra i ens fa alterar el nostre devenir quotidià, el nostre trànsit diari pel món? És una qüestió de pes? Ha d'excedir la vintena de quilos? Ha de fer més d'una arroba? Ha de sobrepassar la capacitat d'un almud? Ha de tenir una connexió domèstica? Ha d'existir un component de perill? O, en el nostre subconscient col·lectiu, hi tenim codificat un ordre, escrit a ferro i foc, amb subdivisions on hi ha, com si fossin les lleixes d'una llibreria o els calaixos d'un armari, animals que ens mouen a la tendresa i d'altres que ens atraquen a la indiferència o, directament, a la repulsió? Zebres, gaseles, elefants. Formigues, mosques, escarabats. Voltors, rates, marts. Els arrogants éssers humans tenim encara molts de reptes al nostre davant i un d'aquests, el dels mamífers atropellats a les nostres carreteres, per exemple, o el de les aus electrocutades a les torres d'alta tensió o amb els fils estesos que condueixen l'electricitat igual que un camí profitós i mortal, en són dues que un dia haurem d'afrontar. Quants eriçons moren al llarg de l'any? Quants esparvers pereixen electrocutats o cauen en terra amb les ales destrossades? Quants marts fineixen cada temporada a les nostres carreteres? Es reflexiona poc sobre les carreteres, diu un personatge del nostre holandès nadiu més cèlebre, al seu llibre de relats «Los zorros vienen de noche», publicat en castellà per l'editorial Siruela. I el personatge femení de la narració té raó.

2 Les carreteres són llocs de trànsit. Indrets que uneixen dos punts. Línies quasi sempre negres subdividides amb retxes quasi sempre blanques que ens menen del nostre origen al nostre destí. El que passa entremig d'aquestes dues fites no ens mou a la reflexió tret que aquest trànsit terrestre hagi estat interromput per un accident de circulació amb víctimes humanes. Els animals salvatges que les travessen només són víctimes col·laterals. Tracem les carreteres en el seu hàbitat natural i no dediquem cap euro a cercar solucions que impedeixin aquesta carnisseria evitable: soterrar les línies d'alta tensió, reconduir de manera segura les migracions interiors insulars naturals dels marts, dels eriçons, els rosegadors o les serps. Difícil, absurd i costós? Efectivament. Però quant pesa la compassió? Quant pesa el remordiment? Quant pesa la luxuriosa cobdícia? Són pesos diferents. Un dia, els menorquins ens haurem de reunir davant una simbòlica pila de cadàvers, i haurem de decidir quin model d'illa volem: un fred parc temàtic sense espai per a la molesta natura o un territori equilibrat on pugui coexistir la naturalesa salvatge, la cultura i el progrés humà col·lectiu. El venedor d'entrades, el pallasso que lliga figures amb els globus per als visitants més petits o l'actor vestit d'explorador que assenyala amb el salacot els menorquins com a darreres espècies indígenes pensaran que s'ha avançat, que no fa molt es caçaven els marts amb trampes terrorífiques per a comerciar amb la seva pell i que açò és un avenç. I tenen raó, però jo estic amb els segons. Un mart és un mamífer carnisser de l'espècie Mustela martes, de devers mig metre de llargària, de pell espès i pell molt suau; castellà marta. Mart gibelí: espècie de mart, Mustela zibellina, de cos més curt i robust que el del mart ordinari; castellà marta cibellina. La pell de dit animal. Del llatí marte, mateix significat. El déu de la guerra, segons la mitologia romana. El planeta més pròxim a la Terra.