Pedraules

Empeder

| |

Valorar:

Arran de la publicació d'aquestes 'pedraules' se m'atraca molta gent de totes les condicions (dones, homes; joves, vells, persones madures; d'esquerres, de dretes, desenganyats de la política; catòlics, protestants, ateus, agnòstics; doctors, llicenciats, sense estudis o, com deia aquell còmic espanyol tan agut, amb dos o tres graduats escolars), que em diuen que llegeixen els meus escrits, que fins i tot els retallen i els col·leccionen, i que, al mateix temps, després de demostrar-me el seu interès, em demanen si conec tal o qual paraula i també el seu significat. La majoria d'ocasions les conec perquè m'agraden les paraules nostres i els seus significats i pel fet que el bagatge idiomàtic és limitat i pràcticament estanc, encara que molt viu i sempre obert a noves entrades. D'altres vegades, no obstant, la gent de tota condició esmentada em sorprèn i evidencia la meva ignorància d'una manera plaent ja que, amb el meu desconeixement, amplien el meu vocabulari i em demostren que, a pesar dels atacs despietats, fins i tot per part del nostre propi estat, el nostre idioma continua tan viu i actiu com el mateix sistema solar. «No coneixes aquesta paraula? Idò, a ca nostra encara la deim». Quan em manifesten açò, no puc evitar de pensar en l'existència d'un àngel antic que s'apareix a la gent quan un idioma està amenaçat i corre el risc de desaparèixer, tot fent-les dipositàries de la protecció i la salvaguarda d'una única, imprescindible i valuosa paraula. Paral·lelament, un exèrcit de diables o àngels exterminadors de la llengua proven de trobar les famílies escollides amb l'objectiu de detenir-les, torturar-les fins que confessin la paraula guardada i executar-les per evitar la transmissió natural de la llengua entre les generacions antigues i les noves com, a Menorca, s'ha fet sempre des que el rei Alfons va conquerir l'Illa i la va poblar de bona gent catalana. Durant aquesta lluita entre el Bé i el Mal, entre la vida i l'extinció, entre la unitat excloent i la diversitat respectuosa, entre la imposició i l'elecció, es van produint baixes, moltes paraules que fineixen, moltes humiliacions que s'infringeixen, moltes desaparicions irreversibles de llengües que passen a ser llengües mortes. Però gràcies a la fermesa d'aquestes famílies escollides i assenyalades pel dit de l'àngel, la llengua es pot salvar a pesar que els llibres que rallaven del mite de Babel van ser cremats i l'activitat creativa va ser castigada, prohibida i perseguida durant més de quaranta anys. Així, la llengua va ser amagada entre els plecs de la memòria dels pescadors, dels pagesos, dels vells, de les mares, dels menestrals. Va ser amagada també entre les notes de les cançons, entre els girs de les rondalles, entre els secrets de les històries familiars transmeses de pares a fills. I així, la llengua mil·lenària ha anat sobrevivint i s'ha fet forta i ha resistit nous atacs no tan directes com en l'antiguitat, però sí més sofisticats i legalistes (democràtics, en diuen fins i tot) ja que l'exèrcit diabòlic continua actiu encara que ha adoptat noves formes i aparences menys amenaçadores, però tant o més devastadores. Per açò, els plecs de la memòria familiars continuen sent els cofres més segurs i les transmissions generacionals de la riquesa que contenen, els mitjans més eficaços i indestructibles. Encara que la davallada mítica de l'àngel de la guarda del nostre idioma s'hagi tornat un episodi boirós que ja ningú no recorda i que s'ha solidificat en una imatge nívia de plomes i ales que sembla sorgida de la pantalla on es projecta una pel·lícula en blanc i negre; la família Coll, per exemple, guarda la paraula amb aromes àrabs 'matalaf', la família Garcia conserva la paraula amb accent britànic 'baienbai', la família Pons la paraula de ressonàncies tèxtils 'esquersilló' i la família d'una dona elegant, moderna, intel·ligent, sensible i atractiva (i fredolega perquè va néixer damunt un forn), que no vol que surti a la llum el seu nom ni el seu llinatge per conservar el cor del secret i evitar així les desagradables visites dels àngels exterminadors, la paraula amb connotacions mèdiques 'empeder'. I aquí ve el lligam amb l'encapçalament. Què? És la primera vegada que la sent. 'Empeder' (me la marca en vermell el corrector automàtic del programa informàtic de l'ordinador després d'escrita) és un adjectiu que agafa a Menorca el significat de «propens, que pateix sovint d'un mal o molèstia». «Jo som molt empedera de mal de cap» o «D'aquest mal jo també en som empeder». En d'altres contrades també vol dir «empegueïdor, que no pot obrar» o «astringent, que té virtut d'estrènyer». L'etimologia d'empeder (o empedera) es presenta desconeguda, com també és fosca la relació dels tres significats esmentats. Açò sí, estimat lector, entre tanta foscor, si et visita l'àngel de les paraules per fer-te dipositari d'un mot en perill de desaparició, no l'arruixis; ha estat ell qui t'ha triat.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.