Sa darrera tanca

En la salut i en la malaltia

|

Valorar:

Aquest darrer dimarts va fer 25 anys que em vaig casar. El maig es van complir nou anys de la mort de la Dolors. La casualitat, el destí o el que sigui van voler que, unes setmanes abans del nostre aniversari, jo fes un viatge en el qual vaig visitar diverses capitals centreeuropees, entre elles Viena, que havia estat el principal destí de la lluna de mel. Era com si, sense tenir-ne la més mínima intenció -això és cert-, jo hagués commemorat -que no celebrat- les noces d'argent tornant a la capital austríaca, sense ella. Per això, quan en el meu darrer article us contava aquest desplaçament, m'entretenia en destacar les belleses de Praga i Budapest i passava molt pel damunt d'aquesta nova estada a Viena. Perquè, tot i la seva monumentalitat, la ciutat dels valsos i dels palaus imperials, em semblà extraordinàriament buida, ja que jo cercava la Dolors en cada racó i ella, evidentment, no hi era.

No vull fer-vos, avui, un panegíric d'aquest quart de segle. Al contrari, tots els meus  records m'han portat a traslladar-vos unes experiències que he viscut, concretament, aquest estiu, que han estat protagonitzades per terceres persones i que m'han impressionat profundament. Es tracta de les vivències de tres parelles, molt properes en tots els sentits a jo mateix, i en les quals un dels membres està passant per uns moments delicats de salut i l'altre ha esdevingut el seu cuidador. I jo he pogut captar el canvi que aquesta nova situació ha experimentat en la vida de cadascun d'ells i de quina manera l'han assumida.

Del primer cas us en vaig parlar, també, en un altre article. La meva cosina des Castell, na Catalina, ha de menester, sempre, algú que s'ocupi d'ella. Qui té cura, principalment, d'aquesta assistència permanent és, per motiu d'horaris, el seu gendre. Però l'actual company de la meva cosina, en Jesús, arriba al fosquet a ca seva, després de tot un dia de feina a Maó, quan na Catalina ja està acabant de sopar. Ell és el responsable de donar-li el postre, un iogurt, en el qual hi barreja, amb tota pulcritud, cadascun dels medicaments que li han estat receptats. Després la mena, amb la cadira de rodes, davant del televisor, perquè pugui veure el seu concurs preferit. Quan na Catalina veu que en Jesús ja es a casa, la cara li canvia per complet i els ulls li brillen. Jo li vaig fer notar i ella va respondre mirant el seu home i dirigint-se a ell, com sempre, en castellà: «¡Es que te quiero mucho!»

Un nou exemple; el d'un matrimoni amic meu. El marit està malalt d'alzheimer. Fa pocs mesos es va perdre pel carrer i va estar quaranta-vuit hores desaparegut. Jo he pogut compartir amb ells uns dies de repòs a una casa que tenen al Segrià, allà on la província de Lleida frontereja amb l'Aragó. I he pogut veure el delit amb què la meva amiga té cura del seu espòs, intentant que la vida d'ell sigui el més normal possible. No es mou per a res del seu costat i l'activa, l'estimula, es desviu per ell, en una paraula, l'estima. Una estimació que supleix, i amb escreix, totes les carències que pugui tenir, i té, l'actual Llei de la Dependència. Ella, la Magda, sembla una autèntica professional.

Finalment, us voldria exposar un darrer cas; el d'una metgessa jubilada que va estar tota la vida enamorada en silenci d'un veí, casat, fins que, finalment va aconseguir compartir la seva vida, quan ell es va divorciar. Ara, el company d'aquesta doctora, està greument malalt i ha hagut de passar per nombrosos ingressos hospitalaris. Els dos fills de l'home en volen saber ben poca cosa del seu pare i molt manco de la qui conviu amb ell. Tots dos mengen a un restaurant gallec de menú que hi ha davant ca nostra i on jo acostumo a dinar quan no tenc res a la nevera. La dona continua encaramel·lada per la seva parella, però ja no és la mateixa que abans. La seva pròpia salut ha pegat un fort retrocés i sovint es demana qui s'ocuparà d'ella. Necessita tornar a pintar, a escriure, a projectar-se en el món.

Us deia, fa una estona, que les tres experiències que us venc d'exposar m'han marcat profundament aquest estiu. És cert que jo, quan va ser el moment, vaig fer exactament el mateix que les cuidadores i el cuidador que us he descrit. I, llavors, la meva conducta no em semblava en absolut extraordinària. Només feia el què calia, el que la vida em demanava en aquella etapa, sense cap mèrit per part meva, ni cap escarafall. Però veure en altres persones aquesta actitud m'ha induït a pensar que els seus exemples només poden definir-se en una sola paraula. Amor. De veritat.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

Juan Luis Hernández Gomila
Hace más de 5 año

Benvolgut Gerard:

Un article preciós, commovedor. Enhorabona! Una forta abraçada.

Valoración:6menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1