La història no s’atura

Hobsbawm, l'historiador que va definir un segle XX retallat, que començava el 1917 amb la Revolució d'Octubre i acabava el desembre de 1989 amb la caiguda del mur de Berlín,  pocs mesos després de l'esfondrament del món soviètic publicava «Adéu a tot allò», un article en què alertava que els drets socials, conquerits al llarg de moltes dècades de lluita, perillaven greument i que el capitalisme havia perdut la por. Havia començat l'orgia de privatitzacions de serveis públics i s'establia el control del dèficit dels estats com a excusa de tota mena de retalls. En plena eufòria neoliberal, Francis Fukuyama publicava «El final de la història» (1992), en què augurava una prosperitat permanent unida al capitalisme. Llegesc que el 2012, un Fukuyama desenganat es va desdir de les seues fabulacions de vint anys abans. Sembla que Hobsbawm –i cal dir que per desgràcia de milions de persones- l'encertava. Per aquell temps, el 23 d'agost de 1989, una gran cadena humana a les nacions bàltiques era el punt de partida de la independència d'Estònia, Letònia i Lituània, malgrat  els atacs armats soviètics i després dels respectius referèndums d'autodeterminació. El món occidental ho celebrava en nom de la democràcia. La història continua.