Vaig començar a col·laborar amb la premsa menorquina amb el compromís d'escriure un article d'opinió quinzenal ara farà justament sis anys. Em vaig llançar a donar el meu parer d'una manera pública i oberta perquè em pesava la consciència, que em segueix corcant, que no podia quedar al marge, no podia ser còmplice, dels disbarats, de les atrocitats i poc seny de la política encanallada i supèrbia, sigui del color que sigui. No podia ser que participés amb el memfotisme i la comoditat del silenci en la destrucció de la Menorca que em va veure néixer i que m'he estimat, la qual em sento obligat a transmetre sense hipoteques a les noves generacions que em succeiran.
Recordo el primer article. El vaig fer sobre el macroprojecte de «restauració» del Teatre d'es Born que havia encarregat la Sala ciutadellenca. Malgrat la crisi ja començava a treure el cap, la borratxera constructora estava completament instal·lada i els dirigents locals anaven tarantes tot cercant un Metropolitan Opera House que implicava una despesa econòmica enorme i que no era justificable perquè ni el teatre tenia problemes estructurals (ja s'havia restaurat i inaugurat amb la reina el 1990) ni a la ciutat de Ponent hi havia prou públic per portar a terme una bogeria com aquella. Amb les crisis polítiques de l'ajuntament de l'alcalde Llorenç Brondo, un nou equip de govern va replantejar el projecte inicial, eliminant les fantasies, però així hi tot no es va poder frenar la febre constructiva. L'equipament cultural es va esbucar totalment sense cap necessitat, deixant només les quatre parets, i es va reconstruir tot el seu interior. Mentre els professionals del teatre, de la música, de la dansa, del cine... els que en definitiva omplen de contingut els equipaments teatrals, sempre han viscut en la precarietat, llepant les espines del peix de l'economia, quantes butlles han gaudit les constructores en aquest país! El temps, per altra banda, posa en evidència les intencions inconfessables. Si des del primer dia hi hagués hagut interès per parts dels dirigents polítics per la cultura, molt abans de les obres, s'hauria portat a terme un estudi i un pla per fer funcionar el teatre, no deixant-ho per darrera hora, per les festes de reinauguració. Tenim el coliseu acabat però tot empantanegat. Com va dir un erudit ciutadellenc ja traspassat, és el nostre un país amb molt de «cul» i molt poca «tura».
Són els focs continuats que encenen els nostres dirigents, és la indefensió política que patim per mor d'una oposició que no mereix aquest nom perquè sembla que només té interès per la poltrona, el que em remou la sang i em fa escriure d'aquesta situació. Ben segur que sense aquests incendis, l'objecte dels meus escrits seria un altre. M' estendria escrivint sobre història, cinema, novel·la, poesia, art en general, sobre el que crec que ens fa valuosos, ens identifica com espècie i diferencia, un poc només, dels animals de quatre potes.
L'estiu de l'any passat vam despertar-nos amb una gran, sorprenent i agradable sorpresa, amb una iniciativa que posa de manifest que la cultura o és viscuda i sentida amb el cor o no és, que només transcendeix els silencis de les biblioteques quan es fa córrer per les venes dels que la fan i la gaudeixen; que no té cap sentit l'aparador. Va néixer el Moviment Alternatiu Ciutadellenc, MAC, el qual va organitzar Versemblants, paraula feta sang, i que també ha estat crític i compromès durant tot el seu primer any de vida amb Ca'n Saura i el Teatre d'es Born, vigilant com un falcó els moviments de tortuga de la Sala ciutadellenca.
Enguany MAC, aquesta cap de setmana, ens regala la segona edició de Versemblants. Tot organitzat amb amor i desinterès, muntatge organitzat robant hores de son, de vacances i de caps de setmana i amb voluntat que arribi a tota la gent de Ciutadella, a tots els menorquins que estimen la poesia. El diumenge tindrem glossat en el claustre de l'antic Convent del Socors. Abans, el dissabte, a les vuit del vespre en el patí d'entrada del Convent de Santa Clara podrem escoltar en una primera part a poetes menorquins i en una segona a autèntics artistes consagrats de la poesia com Pau Vadell, Josep Pedrals i a Enric Casasses, amb tots ells, tenim l'espectacle i la festa assegurada.
