Cafè, croissant i...

Quin fart de riure, amb el cap de la tribu

| |

Valorar:

Sempre he pensat que el vertader obstacle a la imprescindible regeneració política són les maneres d'actuar dels partits tradicionals. Ni sistemes d'elecció de batles ni aforaments ni primàries ni res. Mentre mantinguin certs hàbits primitius i es continuïn escoltant determinades declaracions (quina reacció més penosa a Podemos) no em creuré cap canvi.

Dues escenes habituals em reafirmen en aquest pensament: les inauguracions i les visites de caps de tribu. Aquesta setmana, una de cada. A les inauguracions l'assistència de càrrecs de segona fila augmenta en funció de la magnitud del primer espasa afí que la presideixi. Si ve en Bauzá, com al CP Sa Graduada, més companys de files que si ve na Camps, però manco que amb un ministre. Llavors es fan discursos retòrics (senyors, que no tot és històric) amb banderes, plaques, faristol i tot el cerimonial immune a la modernitat. Al passeig per la cosa inaugurada el líder va unes passetes per davant, i els altres el segueixen humils xerrant fluixet (gran metàfora). I sempre riuen. Riuen molt. Per què? De què? Són somriures inalterables sense arribar a ser riallades, continguts, de postureta.

Igual quan ens visita un líder o projecte de, com Susana Díaz. Més enllà de la rebuda institucional que es mereix, els propis s'hi tiren, amb fervor i molt sucre. L'acompanyen, li mostren, el conviden, sí senyora, sí, sí, sí... I riuen. Riuen molt. Uns riuen amb ella, altres devora d'ella.

Riure està bé. Millor que plorar, diuen. Però el mal és que aquests riuen per una mitomania endogàmica carrinclona, per una admiració interessada i gregària del líder. S'hi ha de ser i amb bona cara. Ho diu el manual per progressar al partit. I això, amics, és el que encara mana. Això o que realment són molt xistosos, ells. Si és així, que ens contin l'acudit a tots, no?