Tardor calenta i llibertat

Joan F. López Casasnovas04/09/14 0:00

Era esclau, però ell volia ser lliure. Tota la seva vida ho havia cercat. Tanmateix, sabia que per haver-hi vertadera llibertat, ningú ha de ser castigat per mor d'ella. I deia: «Si jo sentís una gota de remordiment per la meva llibertat, no seria lliure». Nomia Isop i era molt llest contant històries d'animals. Mai no les començava amb un «hi havia una vegada...», sinó que directament enflocava: -»Un llop va veure un ca prou gras endogalat amb un collar...» Així es feia entendre. Sabent que la llengua humana no era sincera com la de les bèsties, que reclamen menjar, amor o aixopluc sense falsia, feia que els animals parlassin com els éssers humans perquè els homes en captassin la lliçó. «Qui t'engreixa així?» «És mon amo» -va dir el ca. «Déu me'n guard d'un destí com aquest -exclamà el llop-; més m'estim patir fam que dur un collar!»

Tantes vegades com son amo li prometia la carta de llibertat si Isop li evitava una gran endemesa, tantes vegades son amo, un retòric expert a manejar mots de buidor emfàtica, faltava a sa paraula: sempre anteposava l'honor propi (és a dir, el seu patrimoni) a la llibertat de l'altre. Un dia el poble de Samos exigí la llibertat de l'esclau i a l'amo no li quedà més remei que atorgar-la-hi. Però a Delfos, alguns sacerdots d'Apol·lo, molests perquè Isop havia explicat a la gent que només resant al déu no aconseguirien collir el blat per passar l' hivern (faula de la cigala i la formiga), li van parar una trampa mortal: subreptíciament, li ficaren al cabàs la copa d'or del temple i l'acusaren de robatori sacríleg. És sabut que provocar dolor agrada al poderós. El dugueren a Samos. Si allà es declarava esclau, rebria un càstig lleu de son amo; si no, la llei dèlfica manava estimbar-lo dalt a baix de la roca Hiampeia, un precipici de mort segura. Isop, home lliure que mai no havia estat lladre, raonava: No pot ser que la gent accepti una mentida i no es vulgui creure la veritat. I, amb la veritat per davant, Isop sortí a camí: «On és el precipici que teniu destinat, segons les vostres lleis, als homes lliures?»

El brasiler Guilherme Figueiredo en va fer una versió teatral, «La guineu i el raïm», traduïda al català per Josep A. Grimalt (Tespis,UIB, 1993) i Francesc Arnó (Punctum, Lleida, 2013).