Xerrar boig

Burgesos o nou rics...?

|

Valorar:

Durant molt de temps el qualificatiu de burgès, ha tingut – té encara - una connotació negativa, quasi insultant. Cap persona volia passar com a burgès. Pareixia que ser un burgès era ser un inútil, un vividor impresentable que, rodejat de coses bones menava una vida de simple figureta de porcellana.

La paraula, d'origen francès, servia per designar a un grup social format bàsicament per comerciants, artesans i altres ciutadans que vivien a burgs o ciutats i que no estaven sotmesos a l'estricta jurisdicció dels grans senyors.

Així ens ho diu el diccionari de la Real Academia: burgès és aquell que és natural o habitant d'un burg. Els burgesos constituïen un col·lectiu que escapava al que era normal: no eren ni senyors feudals, ni servents, no pertanyien a estaments privilegiats com el clero o la noblesa, tampoc eren pagesos.

La burgesia creix en tots sentits: econòmic, social... fins que a finals del segle XVIII és la gran promotora de conceptes com la llibertat de les persones, del dret al treball, al progrés, a la felicitat i a la igualtat. Per això mateix són menyspreats i temuts per la noblesa i l'església. La burgesia aliada amb el poble és a la base de la Revolució francesa.

Passats els anys aquells petits comerciants, artesans o professionals liberals, que ja presumien d'una més que bona situació econòmica, fruit sobre tot de la industrialització, passen a ser considerats com la classe oposada als treballadors, al proletariat. Efectivament ells, com abans els antics nobles i el clero, eren els propietaris de molts dels mitjans de producció – màquines, terres, immobles urbans i doblers…- i volien imitar la vida d'aquells que mai havien fet feines manuals. Semblaven oblidar els seus orígens. D'aquesta manera es van guanyar un poc la connotació despectiva que de manera tan clara i que, avui, figura també com una de les accepcions del diccionari: ciutadà de classe mitjana i dirigent acomodat que és caracteritza per un cert conformisme social. Molta ambició. Poca cultura i un cert mal gust.

Nicanor Parra, definia amb certa sorna la dura – i buida - vida del burgès tòpic: havia d'aprendre a distingir entre una viola i un violí. Fer-se amb art el nus de la corbata i, saber que mai no seria de la mateixa raça del noble, encara que assistís a les seves festes i caceres. Deixem, però la historia als historiadors. Jo, amic meu, el que volia avui era assenyalar una cosa que em preocupa. Veuràs.

Aquells burgesos, eren també, possiblement per simple mala consciència, per vanitat inclús, grans emprenedors culturals. Els burgesos catalans, per exemple, s'inventaren el teatre del Liceu o van promoure edificis, avui emblemàtics, com La Pedrera, el Palau de la Música o el Parc Güell. A Menorca també una burgesia il·lustrada crea institucions com l'Ateneu de Maó o el Cercle Artístic de Ciutadella. No esperaven, com avui, cap ajuda pública, creien en l'autèntic progrés de la cultura, de la civilitat i del paper que a ells corresponia. La burgesia menorquina és la mare impulsora de la Càmara de Comerç o del Foment del Turisme. Molts d'aquells burgesos que seien als salons del Casino dels Senyors o assistien a les representacions d'òpera del Teatre Principal, eren també els qui finançaven aquestes millores. Ells havien protegit a pintors com Chiesa i Calbò, ells encarregaven edificis i portaven l'electricitat, ells obrien bancs i negocis sí, però també estudiaven i viatjaven.

On són avui aquells burgesos creatius i emprenedors, inquiets i vanitosos si vols? Me tem, amic meu, que han estat substituïts just per gent de doblers: nous rics que miren com la vida passa, sense fer ni un gest cap a la societat. Un projecte apassionant com la mateixa Orquestra de Cambra Illa de Menorca, antany hauria rebut, n'estic segur, la seva decidida ajuda. Ara els nous burgesets que tenen tants de doblers, esperen mentre, tancats a ca seva, miren distretament el que passa i que sigui l'erari públic qui pagui la festa de la cultura.

Ells però, i com sempre, seuran després a la primera fila del pati de butaques. Faltaria més.