Dijous passat, 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, 1.800.000 persones van sortir al carrer -concretament a la Diagonal i la Gran Via de Barcelona- per tal de formar una gran V que reclamava el dret dels catalans a votar dia 9 de novembre i escollir el seu propi futur. Unes 250 van endegar una acció similar as Mercadal i 3.500 es van concentrar a Tarragona per defensar la continuïtat de Catalunya dins Espanya. Tots aquests actes van tenir un caire festiu, però també fortament reivindicatiu.
Jo, avui, em concentraré en la primera d'aquestes tres manifestacions i ho faré des d'un punt de vista sociològic, intentant cercar les raons d'aquesta autèntica marea independentista que vam poder veure i viure al bell mig de la Ciutat Comtal, és a dir, què és el què ha fet que un poble, com el català, tradicionalment moderat i centrat en trobar el seu encaix dins l'Espanya constitucional, ha considerat ara, de manera força majoritària, que l'única manera de progressar com a col·lectivitat és partir, marxar, de l'Estat en el qual s'ha vist integrat en els tres darrers segles.
He volgut fer aquest exercici arran de la multitud de whatsapps que he rebut, en les setmanes prèvies a la celebració de la Diada, i que em conscienciaven i em mobilitzaven en favor de la postura sobiranista. I us he de dir que bastants d'aquests missatges provenien de persones que conec molt bé i que mai s'havien caracteritzat pel seu independentisme (jo mateix tampoc havia estat independentista, en el decurs de la meva vida). Què ha estat el què ha produït, dins nosaltres mateixos, aquesta metamorfosi?
He arribat a la conclusió de que hi ha un doble motiu d'aquesta evolució individual i col·lectiva. En primer lloc, una raó de caràcter econòmic. En això, i probablement només en això, ens assemblam als escocesos, que votaran d'aquí tres dies, en un referèndum legal i acordat amb el Regne Unit. Però així com ells són el territori britànic més pobre, Catalunya -com també les Balears, entre d'altres- és una de les comunitats més riques, que més aporta a les arques espanyoles i que manco en rep, tant pel què fa als recursos econòmics -que ha de retornar amb interessos (!)- com a les noves infraestructures. I açò, en època de crisi com l'actual, fa molt de mal i és la major fàbrica d'independentistes, no només entre els catalans, sinó també entre molts nous arribats al Principat, des de qualsevol país del planeta.
La segona raó és més prest de tipus identitari. I així com l'anterior, de caire econòmic, ha estat provocada de manera insistent tant pels governs del PP com pels del PSOE, la que ara us exposo és una clara responsabilitat (o irresponsabilitat, tal vegada) de l'actual executiu presidit per Mariano Rajoy. En la seva persistent voluntat re-centralitzadora i uniformitzadora, els actuals dirigents populars dicten lleis que, per exemple, posen en qüestió l'ensenyament en català i de la història de Catalunya, quan en més de 30 anys d'autonomia, aquesta política lingüística i educativa de la Generalitat no havia causat mai cap problema en la immensa majoria de les famílies castellanoparlants que viuen a casa nostra. I d'això, els illencs i molt especialment els menorquins, també en teniu experiències ben recents.
En acabar aquesta anàlisi he comprés l'origen dels whatsapps dels que us parlava fa una estona. Alguns dels qui me'ls enviaven eren mestres qui patien la política educativa del ministre Wert. Altres havien tingut petits problemes de salut i havien pogut comprovar en primera persona les retallades causades per un finançament de la sanitat absolutament insuficient.
Quan haureu llegit el títol d'aquest article haureu pensat que l'immobilisme al que m'estic referint és el del govern del PP. També, evidentment, però no només. Mireu, dijous fosquet, després de la manifestació de la Diada, vaig seguir per televisió dos debats que podríem denominar «i ara, què?». El primer era entre periodistes i en ell cadascú va donar la seva opinió amb coherència i amb respecte cap a la dels altres. El segon va ser entre representants polítics de l'arc parlamentari català. Aquí i va haver l'autèntic immobilisme. Tots defensaven la legalitat i la democràcia que a ells i als seus partits els convenia. «De què ha servit, em vaig demanar, que gairebé dos milions de persones sortissin -sortíssim-al carrer?» Els nostres polítics, cap d'ells, no han canviat ni un mil·límetre els seus discursos. I vaig començar a entendre l'augment electoral que estan experimentant, darrerament, les plataformes antisistema.
