Tot cansa. Fins i tot les notícies bomba. D'un temps ençà, informativament, anem d'hecatombe en hecatombe. Estem curats d'espant, com si els disbarats formessin part de la normalitat quotidiana. Tenim dos reis i dues reines, una exinfanta imputada, en Mas i en Rajoy que cadascú per on l'enfila, en Pujol ja tombat i en Messi al jutjat, les alegres vises dels directius de Caixa Madrid i Bankia, promeses electorals que fan gelor, malalts empeltats de processos dubtosos...o la història interminable d'uns injustos expedients que de manera vergonyosa es resolen amb un canvi de consellera.
Fins ara, plantàvem la tovallola en un racó del paradís, gaudíem de les festes, entretinguts amb mercats i fires, i no passava res. Vèiem acrobàcies al cel, entusiastes de colors, i ens quedàvem tan panxos. Però comencen els caps de fibló i s'atraca la gana d'escalfar-nos. És tanta la sensació d'impunitat, l'anar de la Seca a la Meca, fent llargs viatges i caminant tort, que de sobte ens pareix l'Espanya dels anys d'en Gila, despenjant el telèfon i dient: «És l'enemic? Pot aturar la guerra un moment?».
Un dia del segle XIII el Rei Jaume I estava a València descansat de la guerra que mantenia amb l'exèrcit musulmà, quan se li va atracar una donzella amb un bol de beguda fresca, blanca i dolça. Va exclamar: «Açò és or, xata». Així ho tenim, rodejats de personatges sense sang a les venes, desitjosos d'omplir-se les butxaques. Testem, una bona xufla de gent.
