Fa algunes setmanes vaig llegir a l'edició digital d'«Es Diari» una informació de na Laura Bañon que ens contava que l'arribada dels esclata-sangs a Menorca s'estava retardant i que a les botigues en venien de forasters, a uns 11 euros el quilo. Les fonts de na Laura es mostraven esperançades que les pluges que han estat caient aquesta tardor provocarien que l'estesa dels preuats bolets per les marines de l'Illa no es faria esperar massa. En efecte, uns quinze dies més tard el «Sorprende y no sorprende» ens mostrava una foto de tres quilos d'esclata-sangs collits a Menorca mateix. Els cercadors ja podien començar a espavilar-se!
Rallàvem fa un moment de pluges i els qui no estem massa avesats en el tema dels bolets hem tingut la impressió de que enguany havia caigut molta quantitat d'aigua i que, per tant, la temporada seria de les millors. Però les meves, de fonts, em diuen que perquè es produeixi una bona anyada d'esclata-sangs ha de ploure a l'estiu i ho ha de fer en indrets ben determinats. Aquí, a Catalunya, la caça del rovelló és un dels secrets més ben guardats. Els cercadors, quan van al bosc, ja no duen cap paner sinó unes bosses de plàstic que amaguen dins les butxaques dels anoracs o dels calçons i, quan troben l'esperat botí, avisen els companys del seu grup amb xiulets o amb unes paraules en clau que ja tenen establertes. I malden dels boletaires de cap de setmana perquè causen destrosses en el medi natural per no trobar pràcticament res.
Us parlo avui d'esclata-sangs perquè aquest és un dels aliments que m'està permès de consumir a la meva dieta actual. Els rovellons es troben, a efectes nutritius, dins el capítol de les verdures i me'ls puc menjar per sopar, un o dos dies a la setmana, en una truita, mai dins un coc, evidentment! L'altre dia vaig anar al restaurant gallec de davant de casa i en vaig veure un plat que feia realment goig. No vaig gosar demanar-ne el preu i vaig triar una amanida i un tall de lluç a la planxa. Però la imatge d'aquells esclata-sangs em va transportar molts anys enrere i a l'altra banda de la mar, a Menorca. Quins records, amics meus!
--Em vaig imaginar tot d'una aquell parell de cercadors que entraven, tot cofois, al despatx d'en Paco Pons Capó, portant els exemplars més primerencs o algun dels de major grandària. En Javier solia retratar aquests darrers al costat d'un paquet de tabac per tal que el lector pogués apreciar millor la mida de la troballa. I, personalment, també havia gaudit de les meves experiències, amb llargues passejades per la marina d'Algaiarens, seguint les passes de na Cati Allès i la seva família. Per això, quan uns anys més tard em vaig traslladar a Reus, els meus amics cercadors, que sabien molt bé que jo no he estat mai un gran caminador per la muntanya, em deien en to irònic: «quan anirem al rovelló, tu no deuràs venir?» Jo sempre els responia, fent un poc el fanfarró: «"i tant que us acompanyaré; si a Menorca me'n feia un tip de cercar esclata-sangs!» Però el cert és que, a l'hora de la veritat, m'havien de mostrar sempre on n'hi havia alguns, perquè jo no els veia mai.
Una altra vegada, quan feia feina al jutjat de Ciutadella, ens van fer saber que una dona s'havia perdut quan anava a cercar esclata-sangs per la Vall, precisament. S'havia fet de nit i ningú no coneixia el seu parador. El jutge, en Miquel Cabrer, un mallorquí amb qui vaig fer una molt bona amistat, va organitzar un sistema de guàrdia permanent, no fos cas que haguéssim d'actuar. Aquella operativa d'emergència va durar només unes quantes hores, afortunadament, perquè la cercadora en qüestió va tornar al lloc d'origen pel seu propi peu.
És ben cert que el fet d'anar a cercar esclata-sangs ens ofereix un atractiu major que el de menjar els que altres han trobat. Però no em negareu que un bon coc d'aquests bolets, fets as caliu, no constitueix un àpat ben deliciós! Ho vaig descobrir, per primera vegada, ara fa més de 35 anys. Jo treballava a la delegació del MENORCA a Ciutadella però, supòs que per mor de les vacances d'algun company, em va tocar cobrir un ple del Consell Insular. Na Maria Juan també s'hi havia incorporat com a consellera i, com que tots dos érem novells, vam decidir fer el viatge a Maó plegats, en el seu cotxe. La meva sorpresa fou quan vaig veure que ella s'aturava al Vimpi de Ferreries. Va demanar dos cocs d'esclata-sangs, un per hom. No record de què van parlar en el ple, però estic convençut que aquella crònica em va sortir de meravella!
