Se'n van anar la passada tardor, quan va començar a arribar el fred, i van deixar els camps plens d'ullastres amb olivó i mates amb llentrisca per als que venien del nord, com els tords i els rupits que viatgen des de Rússia o Finlàndia quan fugen de la gelor meridional. I ara que les temperatures es comencen gradualment a suavitzar, tots es mouen a la inversa, latitud amunt. Parteixen els estornells i prest arribaran les oronelles a encalçar insectes amb vol ras. Una oronella no fa estiu, diuen. Però fa primavera.
Quan el camp menorquí es comença a florir perquè es mor l'hivern, s'inicia també el viatge de molts ocells que venen des d'Àfrica per establir aquí la seva zona de cria. Són animals que obvien les fronteres polítiques i que compartim amb molta altra gent de cultures ben diferents.
Se'n van les oques volant en formació i se'n van les cegues que han sobreviscut a les caceres dins els alzinars. En el seu lloc, arriben milers d'ullets de bou diminuts i centenars de rossinyols que cantaran al fosquet. Arriben els busquerets que criaran entre els esbarzers i venen també les tórtores que llançaran el seu parrupeig com si bressolessin els pins que els donaran recer.
Són com els turistes fidels, que tornen cada any quan comença la temporada. I com els bons turistes, buscaran paisatges que els agradin, cercaran la gastronomia que s'adeqüi als seus gustos i potser mostraran una ganyota a la comissura dels seus becs quan vegin, des de dalt com ho veuen ells, l'efecte de les obres de la carretera.
També, com els turistes, tindran qualque ensurt per part dels que es volen aprofitar en excés. Efectivament, hi ha predadors especialitzats en esperar vora la costa als que arriben, rebentats, després de creuar més de 300 quilòmetres de mar interminable. Alguns ocellets toquen terra amb molt pocs grams de pes, perquè ho han consumit tot en el trajecte, com el que es deixa una gran part del pressupost en bitllets excessivament cars.
Hi ha espècies que fan un viatge enorme i plegat de perills, perquè alguns també hauran travessat el Sahara, que és com un mar en sec. A l'Àfrica hauran hagut de conviure amb la fam que passen els humans a moltes bandes. Les caceres de vespre als dormidors no distingeixen entre espècies, qualsevol ocell és proteïna. Tampoc ho fan les xarxes vora els punts d'aigua, el visc a les branques, ni els mils paranys que l'enginy dels homes ha anat elaborant a base d'anys, i que a la nostra terra es practicaven no fa tant.
Si poguéssim fer un vol virtual del trajecte que fa cada any un ocell migrador veuríem com els vestits de la gent canvien d'un lloc a l'altre, és diferent la vegetació i el color dels terrenys. Observaríem com muden d'aspecte els ramats, les construccions, l'accent dels pobladors, les seves músiques. El què tenim en comú, però, són els ocells. Els que venen per primavera han estat a l'Àfrica. I els que venen a la tardor han estat al nord d'Europa.
Per aquesta coincidència en tantes espècies que compartim, Nacions Unides va impulsar en 1979 el Conveni de Bonn, dedicat als animals migradors, que engloba ocells i d'altra fauna -cetacis, tortugues, antílops...-. L'Estat espanyol el va ratificar en 1985 i de llavors ençà, la nostra cultura i la nostra legislació pròpia va evolucionant.
La convivència no és per tot igual. Tornant als ocells, no té massa a veure el costum d'alguns països nòrdics de preparar els patis i jardins per acollir els visitants alats de cada temporada, amb la caça sistemàtica que alguns encara pateixen en els països -europeus- del sud.
Amb tot, diuen els experts que el major problema que enfronten és la destrucció dels hàbitats o el trencament de les cadenes alimentàries. A un lloc com el Mediterrani, on tota la natura fa milers d'anys que funciona lligada a l'activitat agrària, tant l'abandonament del camp (quan les zones de conreu es cobreixen de matollar o de parcel·lacions urbanístiques) com la intensificació (pesticides, eliminació del paisatge de mosaic, etc), representen un gran problema per a la biodiversitat.
De manera que, fent cas a les campanyes pro turisme, convé que ens preparem per rebre adequadament els visitants que han començat a arribar des del cel i sense avió a les nostres terres. D'aquí unes setmanes, la natura estarà en cria. Qui practiqui senderisme, ciclisme o escalada ha de ser conscient de no sortir-se gaire de les rutes establertes per evitar passar per zones de nidificació. Aquesta casta de turistes necessita, més que ningú, que la Reserva de Biosfera sigui una realitat.
