Sa darrera tanca

La vaca viatgera

|

Valorar:

L'altre dia, de bon matí, vaig rebre una telefonada. Era una amiga meva de Menorca: «Has vist «Es Diari» d'avui? Una vaca va caure a la mar, a Ciutadella, i ha arribat fins a Mallorca. Volia anar de vacacions!». La veritat és que no, que encara no havia tengut temps de visitar la nostra edició digital, però m'hi vaig connectar tot d'una. Aquella vaca era morta, ben morta, quan la van trobar prop de la costa de Santanyí i llavors vaig ser jo qui va cridar a la meva amiga: «Escolta, la vaca aquesta era morta. No crec que volgués anar de vacances, mesquina!». «Oh, ves a sebre», me va respondre ella. El cas és que la vaca en qüestió, sí que havia pasturat sa darrera tanca i que, més tard, intencionadament o no, havia anat a parar a l'aigua per tal de fer el seu primer viatge, que finalment va resultar ser l'últim.

Us he de dir, també, que en el «menorca.info» hi vaig trobar alguns comentaris de persones, probablement pertanyents a entitats animalistes, qui lamentaven la publicació de la imatge d'aquella pobra bèstia, en un estat tan deplorable. I a jo, l'episodi de la vaca viatgera em va recordar com, fa més de 30 anys, un director d'«Es Diari» se va fer famós en posar en portada la foto d'una cabra dalt la teulada d'un edifici. O, també, una altra anècdota molt més recent en que diversos porcs senglars es van escapar del Pirineu lleidatà i un d'ells aparegué entrant per la Diagonal de Barcelona, com si d'un tanc de l'exèrcit franquista es tractàs.

És possible -no seré jo qui ho negarà- que la vaca caiguda a Punta Nati volgués conèixer món. La costa i les muntanyes de Mallorca han estat, històricament, un punt de referència visual per als ciutadellencs. Els canonges de la Catedral solien davallar pel camí de Sant Nicolau, quan el dia era net i clar, per tal de poder-les contemplar. Jo també ho havia fet, nombrosos capvespres, a l'inici de la meva estada a Menorca, acompanyant el jutge Miquel Cabrer, quan tancàvem la porta de l'edifici judicial. Per a en Miquel, aquella visió era l'única cosa que l'atracava a la seva illa natal, juntament amb les sopes de col que na Magdalena, la dona del secretari, en Tomeu Marí, li solia preparar setmanalment.

--El que probablement la protagonista -malgrat ella- del meu article d'avui no sabia era que aquest trajecte de Menorca a Mallorca és curt, però distant a la vegada. Que la majoria de la gent el fa per afers bàsicament de salut i que, més d'una vegada, i de deu, els costa de trobar plaça en un avió o en un helicòpter medicalitzat. També he recordat, amb motiu d'aquesta història, una entrevista que vaig fer a l'estimat i recordat José Allès Serra, director del setmanari «El Iris», quan ell era conseller insular per Alianza Popular. Estàvem en ple procés de construcció de l'Estat de les autonomies i en José Allès se'm mostrà favorable, per a les Balears, a la via constitucional de l'article 151 -és a dir la de l'autonomia plena- en tost del camí més lent i devaluat del 143, «única i exclusivament pel fet de la discontinuïtat del territori».

-Precisament aquests dies, els diferents partits de les Illes estan ultimant les seves candidatures per a les eleccions del proper 24 de maig. Entre elles, les llistes als consells insulars i al Parlament balear. El nostre editor, en Josep Pons Fraga, incloïa recentment en el seu blog una foto dels tres presidents de Menorca, Mallorca i les Pitiüses i la titulava amb la frase «Tres estratègies diferents». Em va semblar una molt bona definició. Aquella «discontinuïtat del territori» a la que es referia, fa 36 anys, en José Allès Serra, ha motivat que no puguem parlar, en absolut, d'uniformitat quan ens referim a aquest arxipèlag.

Mireu, jo he pogut comprovar com els menorquins i les menorquines han pensat, tradicionalment, molt més en Barcelona o en Madrid (depenent de llur particular ideologia) que en la Ciutat de Palma. Això es reflecteix, també, en el món del futbol. Quants seguidors del Mallorca hi ha hagut a Menorca quan l'equip palmesà ha estat a Primera Divisió? En canvi, els barcelonistes i els madridistes es compten per milers. I us he de dir que he presenciat, a Menorca, algun acte que ha acabat amb la interpretació de l'himne de «La Balanguera» i que ningú no s'ha aixecat; tothom ha romàs assegut. Fins i tot aquest qui us escriu es posa dempeus quan sent sonar «La Balanguera» aquí, a Catalunya, però mai no ho farà de Menorca estant. Sí que m'he aixecat, en canvi, en escoltar les notes d'«Un senyor damunt un ruc». Realment, avui la cosa va d'animals.