He llegit a l'edició digital de «Es Diari» una informació d'en David Marquès sobre la venda de 50 bigues procedents de l'antic Teatre des Born a una empresa de tractament de residus, per un import d'entre 80 i 100 euros per cadascuna d'elles. En realitat, fins fa poc hi va haver el doble d'aquestes estructures acumulades en la nau corresponent. Els elements havien estat fabricats amb una fusta de gran qualitat i formaven part del conjunt arquitectònic del coliseu ciutadellenc des de la seva construccció, l'any 1875. Per tant, es tractava d'unes peces d'una gran importància històrica que, segons afegia la notícia, haurien pogut arribar a un preu de desenes de milers d'euros si haguessin estat ofertades en una subhasta pública. Però, ben al contrari, han acabat els seus gairebé 150 anys de vida a la deixalleria i no han corregut la mateixa sort que les bambalines o les columnes de les llotges, que han pogut ser salvades.
Aquest fet m'ha portat a una sèrie de reflexions sobre el valor que donam a la cultura en general, avui en dia, i de manera molt especial en relació a com són avaluades les diferents disciplines artístiques en altres països. En el nostre -m'estic referint en aquest moment a Espanya- la situació és ben lamentable. La imposició d'un 21 per cent d'IVA sobre el preu de les entrades dels espectacles culturals ha ocasionat, en temps de crisi, un descens en l'assistència d'espectadors a les diferents sessions tetrals, cinematogràfiques o musicals, i ja no diguem en el nombre de consumidors d'edicions bibliogràfiques. Sembla com si tot aquell qui vulgui endinsar-se en el coneixement cultural, o gaudir senzillament de les sensacions tan positives que aquesta branca del saber ens aporta, hagi de dur a terme un esforç econòmic suplementari, o sigui allò que hem sentit en nombroses ocasions de la cultura de peatge.
Aquest 21 per cent només és superat, en tota la Unió Europea, per un país com Hongria, que està governat, en l'actualitat, per un partit ultranacionalista de dreta. Però en moltes altres nacions del centre i fins i tot de l'est del continent, els escriptors, els músics, els artistes en general són reconeguts com autèntiques personalitats en l'ambient social i públic del país. I no estic parlant des d'un punt de vista purament folklòric, no. El reconeixement esmentat es tradueix en unes retribucions molt més que dignes i els ciutadans poden accedir a presenciar i admirar les seves obres i composicions a uns preus molt assequibles per a qualsevol butxaca.
A casa nostra, evidentment, succeeix tot el contrari. Recentment, hem assistit a una vaga de silenci dels músics, que han suspès totes les seves actuacions i que fins i tot s'han manifestat davant del Congrés dels Diputats, amb les boques completament closes i tapades per sengles esparadraps. Les sortides professionals d'aquests artistes són ben minces en els temps que ens han tocat viure. Molts d'ells s'han de dedicar a les classes particulars, amb la dificultat que representa que uns pares que han vist disminuir els seus ingressos estiguin disposats a dedicar una part del pressupost familiar a que els seus fills puguin aprendre música, en comptes d'altres matèries que, segons el criteri de rendabilitat, els podran resultar molt més útils.
No parlem ja d'un nombre considerable d'actors de cinema i de teatre (no m'estic referint als anomenats famosos, per descomptat) que es troben a l'atur o es veuen obligats a dedicar-se a feines de doblatge, donada la reducció de les produccions per a les quals podrien ser contractats i a que els pressupostos que les regeixen també s'han vist disminuits considerablement. I els escriptors tenen com a única via per atraure els editors la presentació de les seves obres a uns premis literaris d'una dotació econòmica cada cop més baixa.
El tracte que reben les comunitats autònomes amb competències culturals, molt més si disposen d'una llengua pròpia com és el cas de les nostres és, també, força decebedor i sovint origina mobilitzacions per part dels professionals tant de la cultura com de l'ensenyament contra les polítiques que practica l'inefable ministre Wert. Unes autoritats que valoren tan poc la formació cultural dels seus conciutadans no poden aspirar a gaire cosa. I no és estrany que, en un escenari com aquest, unes peces de tant valor històric i sentimental com les bigues des Born puguin ser venudes com a ferralla. Açò sí, als nostres dirigents sempre els quedarà la fiesta de los toros com a expressió màxima i més autèntica de la idiosincracia nacional...
