Xerrar boig

I demà serà un altre dia...

|

Valorar:

La jornada s'acaba. Del carrer t'arriben els darrers alens del dia. La persiana del bar de davant que ja tanca. Veus de gent que xerra abans de partir a ca seva. El renou sord de l'ascensor que puja al vesí de dalt que fa feina fins tard. Tu, has deixat el llibre i mires distret la tele encesa. Primer badall. És hora d'arriar veles i banderes i anar a dormir. Hora màgica per a uns i trista per als noctàmbuls.

És l'hora idò, d'iniciar el ritual. Rentar dents. Pijama. Sabatilles. Mirar-te fixament al mirall intentant descobrir no sé què. Sents de lluny una ràdio que segur que ralla de futbol. El ritme segueix: posar, per si és necessari, el despertador, obrir el llit. Un intent de llegir un parell de pàgines d'aquell llibre que ja forma part de la decoració. Això de llegir al llit t'agradava molt. Era com un higiènic rentat de cervell: fer net les neurones. Desastre. Just havies llegit mitja pàgina et quedaves condormit i, al dia següent ja no recordaves el que havies llegit. Ara trobes millor escoltar la ràdio, encara que també t'adormis. 

Ja ficat all llit, cap al coixí. La postura preferida és fantàstica i relaxant: ajagut sobre el costat dret, braç dret davall del coixí i mà esquerra entre les cames. Estires el llençol per cobrir el teu cos; alguns es tapen cap i tot. Ets a un espai acollidor i confortable. Diries que és com un tornar al ventre de la mare, on protegit i segur esperaves la teva vinguda al planeta terra. Un temps feliç i silenciós, encara que no el recordis.

El gest quotidià de ficar-se al llit és com el pròleg d'un temps especial: hi ets i no hi ets. Abans de que t'arribi la son i passis al territori dels somnis – siguin bons o flacs – vius uns moments en que penses. Divagues. Recordes les coses que has fet i, sobre tot, les que has deixat aparcades a l'agenda. Repasses la jornada i, tot s'ha de dir, ets bastant indulgent amb tu mateix. Serà per aquest dolç benestar que produeix el cansament però poques vegades et trobes culpable de res, quasi sempre creus que ets una víctima innocent, que no t'entenen.

Com a una pel·lícula muda veus bastant nítides les imatges de la jornada. Un grop: tu no surts a la peli. Tu ets, diguem, l'ull de la càmera filmadora. És a dir, tu, com un gran Orson Welles, dónes i lleves importància als actors que hi surten. Tu, com un mestre del cinema, reparteixes els bons papers i elimines escenes. Al final, la peli queda bastant ben composta i tu, quasi sempre, quedes beníssim. Ara que hi penses: aquesta peli no té color, tampoc és en blanc i negre, és incolora. Les veus tampoc són estridents ja que ningú diu res. El país dels somnis tampoc té olors ni músiques.

Que passis bona nit, dius i et diuen amablement. Efectivament, vols que la nit sigui acollidora i suau i que, sobre tot, els somnis siguin agradosos. Possiblement no els recordaràs però, si el somni és dolent el descans no serà ben igual. Queda un cert mal sabor que just la força impetuosa d'una nova jornada apagarà.

I en un instant ja no hi ets. El teu respirar torna més tènue, més plàcid. El cos està en repòs absolut. Diries en repòs, ja que els cinquanta bilions de cèl·lules que tenim - aquí no hi ha rics ni pobres: tots igual – segueixen fent feina i, encara que tu no n'ets conscient, aquesta complexa maquinària biològica funciona, al ralentí, però funciona. Descansa just una petita part de tu mateix.

Obriràs un ull si sents un tro, la campana d'un rellotge, els plors d'un infant o, i és terrible, els roncs atronadors de qualcú. Serà just un instant: la nit et protegeix i seguiràs dormint. Aquest és precisament el drama dels qui pateixen d'insomni: no troben mai el camí de la son. Ho deien el vells: val més bona son que bon llit.

Badall profund i lent: idò, amic meu, bons somnis i fins demà...! Serà un altre dia.