El director ha fet el gest final. A l'aire del teatre han quedat, com en suspens, les darreres notes. Una fracció de segon separa la música i els primers aplaudiments. Les llums s'encenen. El director s'ha passat un mocador pel front abans de girar-se a saludar. Mira als espectadors de la platea i saluda, mira després a les altures i saluda. Fa que l'orquestra s'aixequi a compartir amb ell els càlids bravos dels assistents... dóna la mà al primer violí i, sortejant músics satisfets, s'amaga darrere les cortines de vellut. Si tot ha anat bé, sortirà a saludar dues o tres vegades més i, a la fi, quan els aplaudiments es vagin apagant, els músics abandonaran l'escenari. Haurà arribat el descans.
Aquest és el moment que molts esperaven. Ella, agafant el xal de seda somriu als seus vesins de butaca: de dalt de tot...! diu ben seriosa. No confessarà que troba aquesta simfonia massa llarga i fada. Ha estat a punt de no venir però en saber que els vesins del xalet de Punta Prima venien, ha decidit que ells també, que mai no se'n perden una... Ha anat a la pelu, s'ha fet les ungles, la cera... ara camí del bar pensa que el millor moment dels concerts és el descans.
Ell, hauria preferit veure el partit de la tele. La música l'avorreix i provoca badalls importants. Ella l'ha convençut. Això vol dir l'emprenyo de tornar-se afaitar, posar-se la camisa nova i la corbata de seda dels Reis. Mira, pensa ell ara: veig que, com sempre, hi ha molts coneguts a qui saludar.
Tots dos davant la barra del bar somriuen i saluden. Saluden i somriuen. Els amics del club que també saluden i somriuen ja tenen la copa de cava a la mà. Fantàstic, ja ho pots dir...! Ja m'havien dit que aquet director era boníssim. Ara veurem que en treu del Mozárt – així amb accent – qu jo, des de que vaig veure Amadeus, és un dels meus músics preferits. Ell demana a un cambrer si sap com va el partit. Ja informat diu a l'amic del club: guanyam de dos...!
La gent xerra i passeja. Es miren uns als altres. Es besen i saluden com si fes un segle que no s'han vist. Radiants, feliços. Tothom somriu. Una autèntica desfilada de vestits i pentinats. Joies. Un mostrari de corbates.
Tens raó, tampoc he vist a na Reme, no a ells no els agrada la música... per cert, has vist com s'ha posat na Nina..? fa por, mesquina...! Quasi totes les converses són similars. La música, el concert és l'excusa de la trobada. Ara tocarà aguantar aquesta peça del jove Mozart. El que passa és que no voldríem, mai del món, que es pensin que just venim a l'òpera... que, en el fons, és molt millor i més si coneixes alguna de les àries, a mi, mira tu, em xiflen els concerts del tres tenores... allò era xalar... Totes dues estan d'acord: l'òpera té més emoció, més vida... i sobretot si canten en Joan Pons, en Simon Orfila o en Lluís Sintes. Sembla que a s'òpera pots aplaudir més fort, cridar bravos sense fer el ridícul... no trobes..? Gest d'assentiment, d'acord total. Algunes autoritats reparteixen somriures i estrenyen mans. La consellera, vestida de gala i colors, somriu més que ningú, el president agafa pel braç al director general, l'alcaldessa treu un mocadoret brodat voltada de regidors. Tots són amics.
La veu del locutor anuncia que el concert començarà en breus moments i que el descans s'acaba. Ens hem de veure més, que no ens coneixerem... En el fons, elles ho saben: tampoc tenen res a dir-se. Ells tampoc deixant del futbol i la crisi. No sé com acabarem però, no va... Darrer avís de l'amable locutor.
Tothom a la seva butaca. Autoritats a la llotja del primer pis. Llums i converses s'apaguen. Els músics afinen instruments en un curiós guiriguai de sons. Aplaudiments amables per rebre al director. Silenci. Primera tos. El director alça la batuta. L'esperit de Mozart es fa present. El miracle de la música. Ella es venta amb el programa. Ell ja ha fet el primer badall.
