Pedraules

Poal (225)

| |

Valorar:

Ens fan creure que han inventat el món, però el món fa molts d'anys que ha estat inventat. Per exemple, la moda del reciclatge. Sembla que fins fa quatre dies ningú no reciclava i és a l'inrevés: antigament es reciclava més que ara perquè no es tirava mai res. Ni els propis fems. O se'ls tirava a la terra com a adob natural, i aquesta operació s'ha fet des que l'ésser humà es va convertir en agricultor, que és com dir fa un fotimer d'anys. Ara es recicla de manera organitzada i abans es reciclava d'una forma natural i com a necessari símptoma de supervivència. Abans no hi havia més remei que reciclar i ara no tindrem remei com a espècie sinó reciclam. En aquest sentit, el porc, ocupa un destacat espai central en la nostra cultura. Per exemple, i sense haver d'anar molt enfora, a ca nostra vam criar durant molts d'anys un porc. A Sa Pleta. Enfora del poble. Teníem una soll i un porc. Per tant, teníem també un estri màgic: es poal des porc. Pocs particulars -o cap- engreixen avui en dia porcs destinats al propi consum. A diferència de Mallorca, a penes es fan porquejades que, a l'illa veïna amiga, anomenen matances. Ara, d'aquest poal des porc, se'n diu «el recipient de l'orgànic». A Barcelona és de color marró fosc i el facilita l'Ajuntament. També les galledes on dipositar el paper i el plàstic. Totes dues són blaves. En canvi, els contenidors municipals del carrer -cinc- són grocs, blaus, verds, grisos i marrons. On van parar aquestes deixalles dipositades?

A una planta industrial de reciclatge. És el cicle material de la vida del consum humà. La conclusió de tot plegat és que les coses no canvien. Canvia la manera de denominar-les. Per tant, només canvien les paraules. I, si domines les paraules, pots acabar intuint els canvis, el futur. Es poal des porc es denomina ara recipient de l'orgànic i no se'l menja el porc. Què voleu que vos digui? En aquest sentit som nostàlgic. M'agradava més la denominació «es poal des porc»".

M'encanta aquesta combinació de paraules en desús perquè és totalment falsa: es poal no era un poal i es poal que no era un poal no era des porc. El pobre animal ja tenia prou feines d'engreixar-se a base de menjar clovelles tancat quasi tota la vida dins la soll. Ser propietari d'un recipient que només veia -o no- quan el veritable amo trabucava el seu contingut dins la menjadora ja és demanar massa. Al porc el que és del porc i al porquer el que és del porquer. Com ara es poal des porc. Aquest és del porquer, no del porc. Un poal és un receptacle per a poar. Va lligat a una corda i sol lliscar d'una corriola. D'aquí, la dita popular: «Són com corda i poal». Si el recipient no serveix per a poar no és un poal. És una galleda, una tina, un bujol, una ferrada.

La paraula prové del llatí puteale, «coll de pou» i «recipient per a pouar». El poal ha d'anar relacionat amb la corda, amb la curriola, amb el pou; també amb la cisterna. Es pot poar sense corriola, però la corda és imprescindible. La paraula no admet dubtes. Poar també es pot escriure pouar, i poual poal. Aquesta darrera denominació és la que fa servir el poeta Josep Lluís Aguiló en el seu poema «Maria Enganxa»: «Na Maria porta un ganxo de ferro / tot rovellat, amb la punxa corcada / i em vigila tot el temps, afamada, / quan trec el poal per omplir el gerro». «Monstres». En canvi, una altra poeta mallorquina i també líricament monstruosa, Antònia Vicens, es decanta per la versió que duu incorporat sencer el mot pou: «si poues suren cadàvers». La dama actual de la poesia catalana no puntua els seus demolidors versos. «La flor i el tigre». Hi ha connexions secretes. Per açò som a la llibreria Laie. Antònia presenta «Fred als ulls». El volum 75 de la col·lecció Jardins de Samarcanda, una coedició de Cafè Central i Eumo Editorial. L'autora de «Lovely» va vestida de blau. Un blau de cala menorquina. Com els seus ulls. Escolta impertèrrita les paraules molt elogioses del també poeta Joan Mas i de la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs. Dóna les gràcies i recita. Antònia no vol ser amable amb el lector, no fa concessions. La seva veu s'eleva per damunt el nombrós auditori que l'escolta com si fos una venerada estrella del pop. I «és que a vegades a un pescador / se li romp / el fil i et quedes al fons de / la mar / amb l'ham clavat / a les genives». La poesia és com es poal des porc. No és un poal i no és des porc. La poesia no és de ningú. És un misteri, un enigma que la lectura no resoldrà. «Intentes volar i / topes amb / la copa / del llimoner». La poesia és com la terra de mata. Quina casta de terra era abans que la llentisclera hi brotés? Els jardiners i les dones amants dels ramells diuen que la terra de mata -la que conté gran quantitat de residus de mata, i sol ser molt llacorosa- és la millor per als rosers.