De rebot

Durant l’estiu sona 'Es jaleo'

|

Valorar:

Pronunciat [ k a l é o], amb consonant velar entost d'aspirada, amb la vocal tònica é tancada i sense neutralitzar en e neutra i en u, respectivament, la a i la o en posicions àtones, resta més que palès, si és que qualcú en tenia dubtes, que el mot jaleo és foraster. Amb tota seguretat és un castellanisme que es degué importar pel temps en què s'introduirien en el nostre folklore els fandangos i les jotes, balls moguts, balls de bot, en què es devia armar gresca i bullanga. En espanyol, idò, el substantiu és fill d'un verb, jalear, que a la vegada deriva de l'exclamació ¡hala!, pronunciada amb una certa aspiració de la h- (de la mateixa manera que huelga i holgar han abocat a mots com juerga i jolgorio). María Moliner defineix Jaleo com  «cualquier cosa, asunto o situación en que hay mucho movimiento, ruido, agitación, complicación, confusión, desorden o dificultad». No cal acudir a altres accepcions de la paraula, com «discusión, riña o represión en que hay griterío o agitación», tot i que segurament, més enllà de cavalls caragolejant i sonant la jota, les nostres comunitats humanes han conegut i coneixen diferents jaleos no gens festius.

Diuen que a finals del segle XIX la banda municipal de Ciutadella afegí al seu repertori la jota dita dels Estudiants, de la sarsuela «El Postillón de la Rioja» (1856), música de Cristóbal Oudrid i lletra de Luis de Olona. La lletra fa així: A la orilla del Ebro, niña, te vi (bis) /y quedé en el instante muerto por ti, / pues mortal fue la herida que hizo tu amor. / Ya que amándote muero, ten compasión. / No escondas, no, (bis) / la luz de tus ojos serenos. /¡Ay!, ¿por qué, di, tanto rigor? / ¡Ay!, muestra tu risa de amor. Aquest contingut res no té a veure, idò, amb les festes ancestrals de la nostra terra... O sí?

El tal Ourdid era nat a Badajoz el 1825 i va morir a Madrid, el 1877. Fill d'un músic de les tropes napoleòniques, que després fou director de la banda de les Milicias Nacionales, va composar la música d'una setantena de sarsueles, però se'l coneix sobretot per ser l'autor de la fantasia militar «El sitio de Zaragoza». Vegi's com pot arribar a quallar l'assimilació cultural en temps de fort centralisme en l'Espanya decimonònica. La cosa no és d'ara. I qui diu que el mestissatge sigui dolent? Sempre que els elements incorporats no desnaturalitzin ni acabin substituint dels originals, sinó que els enriquesquin.

I diuen també que va ser el 1888 quan, en el caragol des Born, la banda local interpretava la peça, els cavalls s'esvalotaren amb aquella música: «originando mucho jaleo entre los asistentes».