De què anam?

Però si som menorquins!

|

Valorar:

El problema és que som tan pocs que, al món, poques vegades es ralla de noltros com a col·lectiu. Però de forma individual, mira que n'hem fet de matx. Un estudiós català em comentava, amb una certa admiració, que darrera de cada història que investigava, bonibé sempre apareixia un menorquí. Per bé o per mal, però hi apareixia.

A Barcelona la petjada dels menorquins és profunda. Des de l'enjardinament de la muntanya de Montjuïc (Rubió i Tudurí) fins a les publicacions de la renaixença catalana a la impremta d'en Lluís Tasso i Goñalons. També intel·lectuals diversos i qualque anarquista significats. I na Pilar Alonso, la cupletista que s'atreví a cantar en català davant el rei Alfons XIII, o destacats càrrecs de la Generalitat durant la guerra civil... La llista seria inacabable i amb continuïtat fins al dia d'avui.

Però aquesta presència abasta molts altres territoris. Als Estats Units hi trobam des d'aquell famós primer almirall fins al compositor d'una de les marxes militars més sentides del país. I de la mateixa manera que morien menorquins als camps d'extermini nazis, també hi havia compatriotes nostros entre les forces aliades que van alliberar París. Però no seguiré remenant, perquè mentre tants de menorquins de l'exili vivien la història del món, també els de l'Illa maldaven per la seva transformació.

No és un secret que totes les noves idees dels tres darrers segles han passat per Menorca, des del neoclàssic, el sindicalisme o l'anarquisme, fins a l'escola moderna o el moviment esperantista. I no és una casualitat que Menorca fos la primera Illa del Mediterrani que, amb l'impuls de la seva indústria, va introduir l'electricitat.

La cosa, però, venia d'enfora i segurament hi va contribuir l'aire fresc de dependre d'un Estat modern com era en el seu temps el britànic. Al manco, és ver que mentre a Espanya es dedicaven a cremar heretges en nom de la Inquisició, a la Menorca britànica els intel·lectuals s'ocupaven de traduir al català els clàssics de la literatura europea. I els comerciants, alliberats de la duana espanyola, estenien els seus límits fins a la mar Negra per negociar el preu del blat.

I com és possible, idò, que una societat que ha donat prova, al llarg de tres segles, d'estar oberta al món i que ha tingut la capacitat d'acollir tantes idees renovadores, se la vulgui tancar en el més vulgar provincianisme? Que és que no saben què han fet i què fan els menorquins?

Perquè la seva història, que amb els seus alts i baixos ha estat una història d'èxit, ha anat acompanyada sempre de la fidelitat a la cultura de l'Illa i primer de tot a la seva llengua. I si no fos així no s'entendria que, a pesar de tantes pressions exteriors, hagi sobreviscut.

La llengua dels menorquins no és qualsevol cosa, no és un bunyol per a consum local, ni una mostra folklòrica que s'ha de mantenir en formol perquè no s'alteri. És, i mira si és simple, una de les grans llengües que des de fa mil anys han configurat Europa, junt amb el castellà, el francès o l'alemany, i té un nom propi tan fàcil de dir com el d'aquestes altres llengües: català. «Oh oh, és que noltros no xerram ben igual com els catalans!». Naturalment que no, tros d'ase, totes les llengües es rallen de formes diferents a cada territori on són vives, però açò no altera ni la seva consistència ni la seva unitat. La reforça.

I els menorquins tenen el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a què la seva obra literària i les seves cançons, i tot el que escriguin i rallin pugui ser conegut arreu del món. I per açò necessita una institució de difusió internacional, ja que no té l'Estat al seu favor. I aquesta institució es diu Fundació i Institut Ramon Llull, punt de confluència cultural d'Andorra, l'Alguer, el sud de França, Balears, Catalunya i València.

Sembla que després d'aquests quatre anys de provincianisme, d'enclotament, d'incultura atrevida, de mala fe desintegradora, les Illes Balears tornaran a forma part d'aquesta institució i que així el menorquí tornarà a tenir la plataforma internacional que es mereix, com una de les llengües més antigues i cultes d'Europa que és. És una bona notícia, encara que està condemnada a conviure amb els insults d'aquesta minoria que, amb mala fe, dóna el nom de catalanisme a l'autoestima del menorquí.

I també és una bona notícia que les noves autoritats vulguin que Maó deixi de ser aquesta cosa rara, més a prop del colonialisme africà del segle XIX que de les normes elementals de respecte pels noms de ciutat històrica. En la llengua dels menorquins, la forma escrita és Maó i la lectura fonètica, Mo. I el nom doble que ha suportat aquests quatre anys només es pot entendre com una manifestació del colonialisme més decrèpit. Una ciutat que sempre ha estat oberta al món, no es mereixia aquest càstig.