Pedraules

Pacaner (232)

| |

Valorar:

L'aparició d'un llibre de poemes sol ser, la majoria de vegades, un esdeveniment essencialment personal. En comptades ocasions sol ser, a més a més, a l'inrevés. L'esdeveniment deixa de ser només essencialment personal i passa a ser públic. Succeeix poques vegades en el món de la poesia i, quan succeeix, s'ha de destacar com l'aparició d'una àloe o una planta cactàcia que floreix cada deu, vint o cent anys. Aquesta primavera ha succeït. Pere Gomila, el poeta discret de la veu potent amarada de salnitre, va publicar durant la primavera el seu poemari «Geografies del vent». El darrer llibre de poemes inèdit de Pere havia sortit l'any dels Jocs Olímpics: «Els colors de l'edat» (Quaderns Xibau, 1992). Entremig havia aparegut «Tannkas» (IME, 2000), que havia eixit originalment a la revista «Druïda» (1982). O sigui, havien transcorregut més de vint anys sense que el poeta publiqués cap treball original. És una característica de Pere: la paciència. Mantenir aquest silenci, quan es té un món interior de la magnitud del poeta, requereix una paciència primogènita. O, continuant amb l'analogia de les cactàcies, un procés lent i implacable que condueix al fet natural de l'aparició de la flor. Per començar, el títol del nou poemari és magnífic i del tot encertat: «Geografies del vent». El títol ens dóna una segona característica positiva relacionada amb el versificador. Con confessa el propi autor, el títol és una aportació de l'editor del segell Arrela: «Finalment he d'agrair la confiança a l'editorial Arrela i, en especial, expressar el meu deute a Guillem Alfocea que em va regalar el títol del poemari». Un altre creador hauria obviat aquesta dada. Pere Gomila, no. Ens ho diu amb total i neta naturalitat. La modèstia és una segona característica de l'autor. Una modèstia sincera, no falsa. Una modèstia que s'acosta més a la humilitat que és el pas imprescindible cap a la saviesa. Pere Gomila descriu a la perfecció aquesta darrera qualitat al seu poema «Aljub de Corniola»: «No espoliar més el fons, / i sempre més avall, / fins a esgotar la mina. / No creuar l'impossible / sobre el llom geperut / del llop de l'avidesa. / Obrir les mans a l'obra / amb eines de l'enginy / per recollir humilment / els dons més generosos. / Vet aquí la saviesa». I qui practica amb paciència i humilitat la saviesa és un savi. El vent ha esculpit el contorn de l'Illa. I no només la geografia. Ha modelat els arbres i els ha obligat a orar cap al sud amb el dipòsit de la sal que ha transportat des de la mar la tramuntana. També ha dibuixat els homes i els animals que hi cacen, fugen o hi pasturen. I la pròpia infantesa del poeta. Hi ha en el poemari una recança vibrant del pas del temps. Una confusió eròtica entre el passat salvatge i virginal de l'Illa i el propi passat personal del poeta: lIilla era millor abans perquè jo era jove. Aquest punt d'ingenuïtat és poderós i amorós i esdevé la darrera espurna que ens separa de la mort i que marca les fites de la maduresa. Aprenem de l'experiència del poeta i, després de llegir el llibre, l'Illa se'ns il·lumina com si els fars girats cap a la mar s'haguessin girat durant uns instants –el temps de la lectura- cap a l'interior fent visibles tots els racons. La mirada horitzontal es torna de cop vertical i sentim el vertigen d'una Illa sense muntanyes, però amb una riquesa càrstica monumental que ens crida durant tota la vida: «Passat els anys, un pou encara et tempta, / el coll obert enmig de cap paisatge, / amb eco mineral perquè t'hi endinsis / paret avall. I baixes altre cop / imprudent, com abans, incerts graons, / forta la mà contra el mur vertical / en descens insegur, sense cordatges, / carregat de passat i escepticisme / cap al fons imprecís de tu mateix, / cap a la fonda incertitud dels límits». Crec que, des del naixement, lluitam per ampliar aquests límits. Pere Gomila és també generós i fa un homenatge als arbres singulars que són els poetes a qui admira: «Vet aquí el pi de Costa, / la soca d'Alcover que tants avui / ignoren, l'ametler de Maragall, / les fagedes de Pons, / el pi ver de Villangómez, / els tarongers i els àlbers d'Estellés, / els dels fruits saborosos de Carner, / els que s'enfilen metafòrics, / l'arbre de Llull embrancat de ciència, / els arbres emblemàtics que perduren, / el pi de les tres branques, el país / que parla aquesta llengua en què jo escric». O l'alzina i el pacaner de Pere Gomila.