Quan dos ja pensaven que el beri-beri és una malaltia infecciosa, i en van marxar, el tercer de l'equip d'investigació va quedar-s'hi perquè pensava que no ho era. I tenia raó.
El govern holandès havia enviat dos investigadors a les Índies Orientals Holandeses (avui, Indonèsia) per mirar d'esbrinar la causa del beri-beri, una malaltia greu que llavors era endèmica a països com ara Índia, Xina, Indonèsia, Japó i Filipines. El doctor Christian Eijkman, metge militar interessat en la bacteriologia, va sol·licitar d'anar-hi voluntari, i el van acceptar.
Els investigadors titulars van tornar a Holanda pensant del cert que el beri-beri és, tal com llavors es creia, una malaltia infecciosa produïda per un bacteri. Eijkman, però, pensava que l'origen bacterià de la malaltia encara no havia quedat demostrat, i va continuar les investigacions.
Però aquelles investigacions no avançaven, sobre tot perquè no s'aconseguia, experimentalment, de transmetre la malaltia d'un individu a un altre. En veure que hi havia moltes persones afectades, tothom pensava que es contagiaven mútuament, però s'equivocaven.
I va ser llavors que els pollastres del laboratori de l'hospital militar de Yakarta van emmalaltir d'una malaltia que semblava beri-beri. Pèrdua de forces, no aconseguien d'alçar les ales, tenien el cap cot i després morien d'insuficiència respiratòria. Menjaven arròs blanc, refinat, procedent del menjador d'oficials.
La malaltia dels pollastres seria tot un misteri fins que, cinc mesos després, va arribar un altre cuiner que, en comptes de donar-los, als pollastres, l'arròs refinat del menjador d'oficials, va donar-los arròs sense refinar, és a dir, arròs de gra sencer, l'arròs que conserva la pellofa i la testa, que són els embolcalls naturals del gra d'arròs.
Vet aquí que ara l'epidèmia es va controlar i els pollastres es veien sans i forts. Efectivament, el beri-beri és una malaltia que s'observa en persones que s'alimenten gairebé exclusivament d'arròs blanc, refinat, o en bebès que prenen el pit d'una mare que menja d'aquesta manera.
En observar que els pollastres es posaven malalats si menjaven arròs refinat i es posaven bons si menjaven arròs sense refinar, Christian Eijkman va descartar la teoria bacteriana com a causa del beri-beri, i va centrar-se a estudiar l'embolcall de l'arròs.
Al mateix temps va observar que a l'illa de Java havia presoners que només menjaven arròs blanc i que d'altres només rebien arròs sense refinar. I va veure que entre els primers el beri-beri era una malaltia força freqüent, i que no n'hi havia, de malalts, entre els segons. La situació dels presoners era per tant semblant a la dels pollastres.
Christian Eijkman descobriria poc després que la clau del problema era una substància de l'embolcall del d'arròs, una amina. I en considerar que aquesta amina era vital per a la salut va anomenar-la, en anglès, vital amina. La paraula derivaria ben aviat a vitamina, i vet aquí l'origen d'aquesta paraula.
Aquesta amina vital és la tiamina, una vitamina hidrosolube també coneguda com a vitamina B1. La descoberta d'aquesta vitamina va salvar milers de vides, i va obrir el camí de les investigacions sobre les vitamines com a components esencials de l'alimentació.
També va obrir la porta al concepte d'alimentació variada perquè, segons queda dit, el beri-beri és malaltia de persones que gairebé no mengen cap altre aliment que arròs blanc.
Havia nascut a Holanda, en agost de 1858, setè fill d'un mestre que no tenia prou diners per pagar-li la carrera de medicina. L'hi va pagar el govern holandès, però a canvi d'haver d'assumir la feina de metge militar, durant un temps, en acabar la carrera. Va desenvolupar aquesta feina a les illes de Java i Sumatra, ara Indonesia, llavors colònia holandesa.
Un cop tornat és quan va oferir-se voluntari per col·laborar en la investigació del beri-beri. Christian Eijkman va guanyar el Premi Nobel de Medicina en 1929.
bello.cat / jordibell@gmail.com
