Pedraules

Llosca (241)

| |

Valorar:

El passat diumenge vint-i-set de setembre va ser un dia fantàstic, memorable, gloriós. Va començar amb una mostra de democràcia espectacular que va establir un rècord difícil de superar i que es va traduir en un participació massiva a les eleccions catalanes. Va continuar amb la victòria del Reial Madrid de bàsquet que a Brasil va superar un ambient hostil i uns àrbitres d'una parcialitat declarada i es va proclamar campió de la Copa Intercontinental. L'alegria es va veure reforçada amb l'elecció del menorquí Sergi Llull -la tercera distinció en poc més de dotze mesos- com a MVP de les finals.

L'èxtasi va ser completat a la nit amb el resultat del recompte de les eleccions autonòmiques. Victòria en vots i en escons de les forces independentistes. Sí (72). No (52). Favorables al dret a decidir (11). Sí (1.957.348). No (1.605.563). Favorables al dret a decidir (469364). Un èxit brutal, aclaparador, inqüestionable. Per primera vegada existirà a Catalunya una majoria absoluta parlamentària secessionista. El procés ha quedat oficialment engegat. A més a més, una satisfacció afegida: el partit que havia jugat brut durant tota la campanya va veure recompensada la seva estratègia amb els pitjors resultats electorals a Catalunya de la seva història. La prova del triomf inèdit dels independentistes va quedar reflectit en una frase lapidària de l'antic president del Partit Popular, José María Aznar, que, quan va conèixer els resultats, va exclamar enfurismat: «Ha ganado el secesionismo». Els catalans són admirables. Tenen moltes virtuts i un sol defecte fraternal: la majoria són del Barça.

A més a més, sembla que estan aliats amb el déu universal que regeix la justícia moral. Els dilluns són durs, però aquestes alegries van suavitzar el dilluns de dia vint-i-vuit. Com cada dia feiner em vaig aixecar a les set i vaig fer una ullada a la premsa nacional i internacional després d'haver pres el primer cafè. La totalitat de les capçaleres de tot el món obrien les portades del vint-i-vuit destacant la victòria indiscutible del moviment independentista. Tota? No. Com si fos una irreductible aldea gal·la, perduda a l'oest de la Mediterrània, la premsa espanyola encetava les seves edicions anunciant la derrota del moviment independentista català. Què? Tranquil. Devia ser el Dia d'Enganar. El nostre, no. El nostre és el dia un d'abril. Devia ser el Dia d'Enganar espanyol. El dia dels Sants Innocents. Ho vaig consultar al mateix cercador de l'ordinador. Tampoc. No. El Dia d'Enganar espanyol és el dia vint-i-vuit de desembre. Ens trobàvem a dia vint-i-vuit, efectivament, però del mes de setembre. Llavors, què estava passant? Un plat no era un plat? I un got no era un got? A partir d'ara un plat era un got? I un got era un plat? Són complicats aquests castellans. Vaig témer un desencant, una desil·lusió. Vaig fer una prova per comprovar-ho. Vaig consultar la premsa esportiva. Ho explicaria tot si el Reial Madrid de bàsquet no s'havia proclamat campió del món. Ho explicaria si Sergi Llull no havia estat elegit jugador més valuós de les finals. Si era així, s'hauria tractat d'un somni que m'hauria fet reviure un diumenge perfecte que mai no havia existit. Vaig anar a les pàgines esportives. La meva perplexitat va augmentar. Segons la premsa espanyola del dia, el Reial Madrid s'havia proclamat campió de la Copa Intercontinental. El resultat? Aquell que ja sabia: 91-79. I Sergi Llull? El jugador menorquí del Reial Madrid de bàsquet havia estat elegit MVP. El tercer en pocs mesos. Correcte. Vaig respirar alleugerit. Em vaig desclavar el raor del cor. Amb aquesta tranquil·litat d'esperit vaig llegir la premsa internacional esportiva. Molt bé. També coincidien amb les dades objectives, amb la veritat indiscutible. Anàvem bé. Vaig fer la mateixa operació, però ara amb la informació política. La premsa internacional continuava proclamant la victòria incontestable de la coalició independentista! Així, què havia passat? La premsa política nacional s'havia tornat llosca. Millor dit, si hem de fer cas a l'escriptor i periodista George Orwell, la premsa espanyola sempre ha estat llosca, mentidera i sibil·lina: «A Espanya vaig veure, per primera vegada, informacions que no guardaven cap relació que sol existir en una mentida normal...

Vaig veure, de fet, que la història s'estava escrivint no pas en termes d'explicar què estava succeint, sinó en termes d'explicar el que havia de succeir segons la línia dels partits». M'agrada la paraula llosca. Llosca (o llosc) és un adjectiu que significa molt curt de vista; que no hi veu sinó de molt prop; castellà lusco, cegato. A Mallorca, fer sa llosca significa anar a fer feina amb poca claror. Llosca, a més, fa referència a la punta de cigar; el tros que queda d'un cigar fumat incompletament. Una llosca també és una clatellada, un cop violent. L'etimologia s'ha de cercar en el femení de llosc, com ho prova el fet de dir-se també cega la punta del cigar o cigarreta en eivissenc.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

gínia
Hace más de 3 año

És interessantíssim veure el democràtic (només faltaria) frec a frec que teniu els opinaries del diari. És interessantíssim veure el to prepotent dels que, encertadament, anomenes lloscos, i el to jocós dels que, per honestedat, mai dureu la bena als ulls.

Valoración:menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1