Una vegada em van telefonar per una enquesta i en dir que era periodista em van descartar. Espero que això sigui sempre i no m'arribin a demanar allò de «què se sent, més espanyol, balear, maonès, des Grau?»... Em suposaria un problema... M'ajuden a respondre?
Em vaig alegrar del gol d'Iniesta a Sudàfrica i vaig cridar per celebrar-ho, tot i que manco que el meu veí. Igual amb cada èxit de Gasol i amics. I xalava desastres amb n'Indurain. I amb Nadal. Però no per obligació pàtria. Per exemple, Arantxa Sánchez em queia fatal i volia que perdés. Frenando Alonso, igual. I el Barça.
No renego del meu DNI, m'encanta Pérez Reverte i bona part del cinema dels Goya, però no m'agrada com tracten alguns hispans la meva manera de xerrar, com la menystenen i la situen a la Liga Adelante. La meva vinculació amb la cultura catalana és tan clara com la meva total disposició a canviar ràpidament al castellà si un cambrer no entén que vull una taronjada i un panet de formatge. No m'agraden les desfilades ni les banderes. Odio les banderes. Totes. Republicà sense matisos, tampoc no m'agraden els Willy Toledo ni els prejudicis territorials. Cap.
No conec ningú d'Eivissa però em sento proper a Mallorca (IB3 no hi té res a veure, de fet, no té res a veure), considero el frit mallorquí i el tumbet dignes candidats a Patrimoni de la Humanitat. Em fa gràcia trobar un menorquí quan sóc a terres (una mica) llunyanes encara que aquí ni el saludi. Al meu equip de la Supermanager he posat Llull i Suárez, però no m'emociona la glosa, ni escric coses nyonyes a les xarxes sobre les excel·lències del paisatge autòcton. Ni vull per a cap veí de Maó res millor que per als de Felanitx, Valtablado del Río o Baden-Baden.
Què sóc? D'entrada una persona encantada de no saber què contestar a aquesta pregunta.
