De què anam?

Contra Catalunya es viu millor

|

Valorar:

Les coses que s'arriben a dir en aquesta precampanya electoral me recorden aquella dita menorquina: «Té mal en es clotell i li curen es turmell». Perquè a la vista de tantes declaracions des del govern i des de l'oposició, d'un dia per l'altre sembla que ara a Espanya tot vagi bé tret d'una cosa: Catalunya.

Ja fa cinc anys que assistim a la rebel·lió catalana contra el disbarat de carregar-se el seu Estatut després d'haver-lo validat en referèndum. La recollida de signatures del PP del senyor Rajoy i un Tribunal Constitucional en plena decadència, sense escrúpols a l'hora de prohibir a Catalunya allò mateix que acceptava a Andalusia, van impulsar un moviment separatista que no s'ha aturat de créixer, tot i les seves contradiccions internes.

Però durant aquests cinc anys el govern espanyol –i l'oposició– han viscut el problema com si fos una simple berruga. Al cul –tot sigui dit–, però una innòcua berruga de la qual fins i tot es podia fer broma: era un suflé a punt de desinflar-se, una malcriança del senyor Mas, les consultes populars una costellada... Tot tan divertit que cap polític d'aquests que es proclamen espanyols perquè ho deven saber tot d'Espanya en general, però que no saben res d'Espanya en particular, no va perdre ni un minut per estudiar què succeïa a Catalunya.

I així mos volien fer creure que les mobilitzacions més grans que s'han fet a Europa des de la Segona Guerra Mundial, les organitzava el senyor Mas amb una siulada. O que la culpa la tenien els mestres d'escola, que passaven l'estona adoctrinant els alumnes. Quines bestieses! Qualsevol periodista estranger dels molts que s'han instal·lat a Barcelona per seguir el procés, sap més coses de la societat catalana que tots aquests polítics junts.

Però si no n'hi havia prou amb ridiculitzar el conflicte, a continuació el van posar a mans dels jutges de la manera més inconscient. Intentant convertir les lleis i la justícia en un tap contra les demandes de democràcia i de representació de la ciutadania que reclamava, precisament, el territori més dinàmic del país. I amb aquesta política temerària, van arribat a l'atreviment de modificar les atribucions del Tribunal Constitucional en contra de la pròpia Constitució!

En canvi ara que vénen les eleccions espanyoles, d'un dia per l'altre resulta que el conflicte català és el gran problema. I aquells polítics que quan sentien rallar de Catalunya es grataven la berruga indicada i poca cosa més, ara s'omplen la boca amb la unitat d'Espanya i la necessitat d'aturar l'ofensiva independentista al preu que sigui. I és que es pensen que és en la inflamació patriòtica on trobaran els vots!

El gran tema de les eleccions espanyoles ja no serà l'atur, ni les retallades, ni el deute exterior, ni els pressuposts maquillats, ni que es continua buidant la caixa de les pensions. Tampoc no ho serà el cas Gürtel que implica directament el govern, ni el senyor Bárcenas, ni la desaparició dels discos durs dels ordinadors de la comptabilitat del PP, ni el senyor Rato, ni l'escàndol de les companyies elèctriques, ni els desnonaments, ni la reducció de sous, ni Bànkia.

Ni tampoc la pèrdua de drets democràtics i laborals, ni les grans obres inútils amb comissions, ni la plataforma Castor, ni la llei Wert, ni les lleis judicial, de comerç o de l'abortament, ni les reformes que han escampat misèria mentre engreixaven rics, ni les subvencions a la Fundació Francisco Franco, ni la impunitat dels grups feixistes... El gran problema que hauran d'encarar les eleccions del 20 de desembre serà la inacceptable voluntat independentista de Catalunya. Cazi na!

I com que aquest és el problema, en senyor Rajoy sàviament ja s'ha transformat en el baluard contra les intencions catalanes. Ell és el salvador de la pàtria que finalment surt del plasma i escampa la notícia pel país. I així li ho reconeix el senyor Sánchez, per més que amb la boca petita encara ralli de federalismes utòpics i reformes constitucionals inútils. I el senyor Rivera, que com sempre ha de donar un pas més que els altres, i que amb esperit joseantoniano infla de patriotisme les seves paraules buides de contingut.

Dels partits espanyols, l'únic que de moment se'n salva d'aquestes declaracions és el senyor Iglesias. Però és que ell ja es va clavar una morrada a les darreres eleccions catalanes, que li va servir per entendre que la barreja dels discursos patrioteros del segle dinou amb la realitat actual, pot acabar tan malament com la d'ous amb caragols.

Confiem que els partits d'àmbit regional tindran un discurs més realista.