Queixar-se és gratis, relaxa, ajuda a la cohesió social si el tema és recurrent i, a més, sovint permet eludir responsabilitats. Ens queixam de coses tan immutables com la calor d'ahir, tan absurdes com el canvi d'hora o tan previsibles com el trànsit en hora punta.
Per contra, l'ésser humà tolera, dóna per suposades, situacions perjudicials, preocupants. Una és l'espera als centres de salut. Assumim que a urgències o al metge de primària s'ha d'esperar un temps incert, imprevisible. Pot ser una hora, o dues. No hi ha paràmetres. No és més si plou, o si és dimecres. A la sala d'espera un veu passar els minuts, els quarts d'hora, amb l'esperança de sentir el seu nom, amb un control de qui era abans de qui, i el temor, quan la cosa passa de mida, de no ser a la llista. Però pocs es queixen de forma vehement. Imperen els gestos, boques que bufen però callen.
Cafè, croissant i...
El costum d'esperar
07/11/15 0:00
También en Opinión
- El GOB denuncia obras sin licencia para abrir un chiringuito en la playa de Tirant
- Los trabajadores de recogida de basura de Menorca amenazan con movilizaciones si no se aplica la subida salarial
- Así se midió el ruido del ‘Ciudad de Granada’ en el puerto de Maó
- El amante menorquín de Badoo al que denunciaron dos mujeres despechadas
- Se desvela el nombre del nuevo club de fútbol de Ciutadella que saldrá de la fusión