TW

Es conco en Josep Martí, en Josep Caragol, era un home culte, cordial, irònic i religiós. Jugava a escacs, va ser regidor, comerciant, emprenedor i apicultor; entre moltes d'altres ocupacions, aficions, obligacions o hobbies. Estava casat amb sa tia Matilde Pons i formaven una de les parelles més alegres i bondadoses que he conegut mai. Tenien nou fills i jo em passava la major part del dia a la casa immensa on vivien tots. La casa estava situada al carrer Degà Febrer i feia les funcions de botiga de comestibles, vivenda i magatzem. Sense germans majors, els meus cosins i cosines em semblaven les persones més fascinants del món. Bé, un dia, es conco en Josep, ens va reunir rialler i ens va contar un acudit que ens va deixar perplexos i una mica desconcertats. Acompanyant les seves paraules amb una sòbria mímica, ens va venir a dir que les ciutats d'Holanda eren un mapa físic del sistema alimentari i digestiu humà. Primer de tot, hi havia la capital dels Països Baixos, Amsterdam (i va obrir la boca tot allargant la primera síl·laba i fent el gest inequívoc d'engolir o de menjar). Després la seguia Rotterdam (va continuar posant èmfasi en la primera síl·laba i va contraure la cara com si no hagués pogut evitar de fer un rot). I, finalment, existia la gran ciutat d'Utrecht, pronunciat ho trec, que va ser seguit del gest repulsiu i natural de gitar. Ja ho tenim: Amsterdam, menjar; Rotterdam, eructar; Utrecht, vomitar. L'acudit és enginyós i una mica absurd i brut i que un adult s'hagués apropiat d'àrees que consideràvem de la nostra propietat encara ens va intrigar més. Han passat els anys (més de quaranta) i, encara que he oblidat la majoria d'acudits que m'han contat, aquest sempre l'he tingut present. Per què? No em va fer riure. Em va causar una incòmoda estranyesa. Per què se'n va quedar fixat per sempre a la memòria? Els holandesos sempre m'han provocat una llunyana i exòtica atracció. Existeix la llegenda de l'Holandès errant. L'òpera de Wagner. I, per aquella època en què l'acudit va ser contat, havia fitxat pel Barça un tal Johan Cruyff, l'holandès volador. L'acudit des conco en Josep que mencionava tres ciutats d'aquest país petit amenaçat per la mar, m'ha vingut al cap mentre llegia «Elogi de la Follia» del gran humanista Desideri Erasme que va néixer a Rotterdam (la ciutat holandesa del rot) l'any 1.469. És un llibre meravellós. D'aquest tipus de llibres que et fan demanar per què no els havies llegit abans i que et duen a la conclusió que cada llibre -i cada acudit- precisa de l'edat adequada per llegir-los i només així ser capaços de copsar-ne el veritable significat que ha volgut transmetre l'autor. És el cas. «Elogi de la Follia», escrit a Anglaterra l'any 1.509, és un llibre que hauria pogut ser escrit avui en dia. Erasme de Rotterdam aporta una visió genuïna que ens fa replantejar els tòpics i ho fa a través del sedàs de la presumpta follia que és indispensable en el pensament i en la creació. La idea estigmatitzada de l'adulació, per exemple. Quan era al·lot, els aduladors rebien l'escòria dels traïdors i corrien el perill de ser apartats del gran grup. En canvi, Erasme de Rotterdam distingeix dos tipus d'adulació. «Hi ha, sens dubte, una mena d'adulació summament perillosa que els pèrfids i els burletes utilitzen per causar la perdició dels incauts. Però la meva prové de bondat i de la candidesa, i està molt més a prop de la virtut que la grolleria -la seva contrària- i que l'aspror impertinent i pensada de què parla Horaci. Ella aixeca els ànims abatuts, dóna consol als tristos, estimula els decaiguts, desvetlla els ensopits, reconforta els malalts, aplaca els exaltats, motiva els lligams amorosos i els fa duradors. Encoratja els nens a aprofitar en els estudis, diverteix els vells, aconsella i ensenya els prínceps, sense ofendre'ls, tot aparentant que els alaba. En resum, fa que tothom s'apreciï i s'accepti més -cosa que és la base principal de la felicitat.» L'adulació bona i l'adulació dolenta. Dos tipus d'accions que reben el mateix nom: adulació. En menorquí, en canvi, és fàcil fer-ne una distinció. Adular i lleponejar. Adular agafaria el significat donat per Erasme de Rotterdam. D'altra banda, lleponejar, representaria l'adulació dolenta i perillosa destinada a treure'n un profit a costa de la persona adulada. Lleponejar seria el verb intransitiu que, a València i a Menorca, significa «fer de llepó, adular servilment». Ja vaig parlar d'aquesta paraula, llepó, que, a més de la definició apuntada també es refereix al llim, al fang verd que es congria en els recipients i terrenys d'aigua aturada, en un article anterior. D'al·lot, per donar més èmfasi a la paraula, la castellanitzàvem i llepó es convertia en llepón; de la mateixa manera que cabró es convertia en la seva versió insultant castellana. El llepó (paraula que també significa llepada; acte de llepar, en sentit propi i figurat) ocupava el rang més baix de la nostra escala infantil de valors. Quan es conco en Josep va acabar de contar el seu acudit de les tres ciutats holandeses, ningú va somriure ni va dir res. Ens l'estimàvem molt, però encara no havíem llegit Erasme de Rotterdam.