Si per un moment han pensat el contrari, estan equivocats. Ahir no va canviar res. Tot segueix igual. El calendari és una ficció creada per l'afany racionalitzador humà. Canviar d'any no suposa cap fet traumàtic, més enllà de les conseqüències derivades de mesclar olives, gambes, un parell de cerveses, tres copes de cava i un assortit de combinats. Els propòsits són xerrar boig.
Desitjar-se bon any és un costum, una formalitat (i les formalitats són imprescindibles, que quedi clar), que equival al bon dia de cada matí però a llarg termini. El canvi d'any no és un punt d'inflexió vital. De fet, cada vegada n'hi ha manco. Abans canviava la vida quan un es casava, ara això és gairebé un tràmit jurídic com la declaració de la renda. Era important quan un trobava una feina estable ben remunerada, ara això és 'El Gordo' de Nadal. Un albirava la jubilació com un oasi paradisíac, i ara això per a alguns pot ser es quedi en un miratge.
Els grans canvis de veritat solen arribar per sorpresa. Un fill, per exemple. O un problema greu de salut. Cap de les dues coses té un cèrcol vermell al calendari, no s'anuncien amb dotze campanades. Per rebre'ls mai no esteim del tot preparats. Toca pair-ho, i no és una digestió senzilla.
Fins i tot quan alguns grans canvis estan anunciats generen indigestions. I si no que ho preguntin a la vella guàrdia política espanyola, que després de mig any d'emprenyar amb enquestes que anunciaven l'adéu de les grans majories, ara quan ho tenen fet, no saben què fer-ne. El pànic desfermat entre bipartidistes i tertulians acòlits ho demostra. Amb una nova exhibició de no entendre res, segueixen pensant en estratègies de codi intern de cara a les pròximes eleccions, en el futur del partit per davant de tot, en pors i premisses dels anys 80. El ciutadà i els seus problemes, passada la campanya, tornen al segon pla. El que dèiem, tot segueix igual. Bon dia i bon any!
