Pedraules

Sibil·la (254)

| |

Valorar:
Visto 153 veces

El diumenge quinze de novembre de l'any passat, l'observatori filològic i lúdic digital, «El vigilant del far», reproduïa tres frases sota el subtítol «Perles (164): Què és més difícil». La primera (1), del poeta francès Charles Baudelaire (París 1821-1867): «El mal es fa sense esforç, naturalment, per fatalitat; el bé és sempre producte d'un art». La segona (2), d'un tal Joan Pons (Ferreries, 1960): «Em vaig adonar que era més fàcil ser dolent que ser una bona persona. La bondat necessitava valor, constància i coratge. En canvi, per a exercir la maldat, només calia deixar-se endur pels instints». La tercera (3), del novel·lista i guionista Graham Greene (Berkhamsted, 1904-1991): «I diuen que la religió és una evasió. L'home que creu en l'eternitat, tot sovint, ha d'experimentar una nostàlgia intensa per l'ateisme, per reposar una mica. Aquesta és l'evasió de veritat». «Si barregem 1, 2 i 3 i ho posem en relació amb esdeveniments recents, tornem a arribar a la conclusió que tot és molt complicat. Per això cal fugir cames ajudeu-me de les anàlisis simplistes».

«El vigilant del far» no precisa a quins esdeveniments recents es refereix, però obre una porta a la complexitat i al misteri. D'altra banda, les tres frases contenen tres reflexions que resumeixen la dificultat a l'hora d'enfrontar-nos al mal. Moltes vegades se'ns han volgut vendre, ja sigui a través de pel·lícules, novel·les o d'altres obres de ficció, que el bé és practicat pels dèbils i, el mal, és practicat pels forts. Segons els tres autors citats, és una percepció equivocada ja que és tot just a l'inrevés. El mal és deixar-se endur. El bé ha de menester d'esforç. O, per repetir les paraules de Baudelaire, és producte d'un art. Per aquest motiu, els grans creadors, dominen aquest meravellós art. I, si no el dominen, no són grans creadors, són creadors mediocres. La religió, aquesta estructuració del bé contrastada amb la desintegració del mal, és l'encarregada de traslladar-ho al present i de recordar-nos-ho mitjançant la paraula i el ritual. Tendim a oblidar que la fortalesa resideix en el bé i, la debilitat, en el mal.

A finals d'any, pels volts de Nadal, abans de la missa del Gall, una figura d'arrel pagana, ens ho recorda amb el seu cant. Cada vegada que hem de passar les festes de Nadal a Barcelona ens agrada anar a escoltar-la. Era un cant prohibit i oblidat que només es mantenia viu a Mallorca. Des de fa un temps, aquest monument del folklore religiós catòlic, es va estenent per d'altres indrets de la nostra geografia i ja es fa a Menorca i a moltes altres esglésies i catedrals de Catalunya. Aquest any, a Barcelona, era interpretat a quatre esglésies i a la Seu.

Després d'haver anat fa dos anys a la parròquia de la Bonanova on és interpretada des de fa anys per Maria del Mar Bonet, aquest any passat hem anat a l'església de Santa Maria de Gràcia per pura proximitat amb ca nostra. Mentre esperàvem asseguts al banc de la freda església situada rere el luxós hotel Fuster del Passeig de Gràcia, vam mirar el programa i vam cercar quina cantant interpretava la judiciosa sibil·la. El llinatge ens era familiar, Florit, però no em vam fer cabal. Encara que molt comú a Menorca, també és un llinatge habitual a Catalunya. Per tant, Clara Florit era la Sibil·la, acompanyada en el seu cant per l'Orfeó Gracienc dirigit per Poire Vallvé.

A les onze i mitja de la nit uns greus repics de tambor van anunciar i acompanyar l'arribada de la Sibil·la que, vestida de negra, va travessar el passadís central de l'església amb un ciri encès entre les mans. Escenificació posa els pèls de punta. Segons Mossèn Higini Anglès («La Música a Catalunya fins el segle XIII»), «el Cant de la Sibil·la representa per a Catalunya el drama més antic dels que coneixem: ell comença almenys al segle X a Ripoll, i s'escampa arreu de la Catalunya on perdura fins al XVI. Una vegada reconquerida Mallorca, el cant gregorià i la litúrgia romana hi entren també de ple; el mateix Cant de la Sibil·la s'hi introdueix amb la mateixa melodia dels mossàrabs, que fou la de Catalunya, de França i d'Itàlia, i amb tonada ja estrafeta i seguint més o menys alguns dels cants populars de l'illa, hi segueix usant-se fins als temps nostres».

El Cant de la Sibil·la no és altra cosa que la versió a llengua vulgar del Judicii signum. La versió catalana provenia directament del fals Sermó atribuït a Sant Agustí que en la dramàtica religiosa medieval engendrà la Procession des Prophétes. El Cant de la Sibil·la en seria un fragment desglossat. I Clara Florit és la profetessa d'aquesta església enclavada en els límits urbans del barri de Gràcia. I ens diu que «Als mals dirà molt agrament: / -Anau, maleïts, en el turment! / anau-vos-ne en el toc etern / amb vòstron príncep de l'infern! / Als bons dirà: -Fills meus, veniu! / benaventurats posseïu / el regne que us he aparellat / des que lo món va esser creat!». E

l bé i el mal quedarà desglossat el dia del Judici Final, però què hem de fer fins que no arribi? Si teniu coratge, practicareu el bé de la mateixa manera com ho fa amb la fusta el luthier. Si sou covards, vos deixareu endur pels instints i el desplegareu amb naturalitat i sense esforç per la faç de la terra. El Judici Final pertany al reialme de la religió, però mentrestant, a Barcelona, Clara Florit, la Sibil·la menorquina nascuda a Ferreries, ens recorda que la religió i l'art han anat units al llarg del temps com la veu i la música, com la pedra i la volta, com el bé i el mal.