Passa la gent

La Diada

|

Valorar:

Nadal. Cap d'Any. Reis. Sant Antoni. El canvi d'any arriba farcit de dates senyalades. De les citades, el dia gran del poble de Menorca (ben enganxat a d'altres tan celebrats) sempre m'ha semblat que ocupava una posició difícil. I això que a casa n'hi havia tres de Tonis… És clar que, com diu el refrany, «Tonis, Joans, Peres i ases n'hi ha per totes ses cases».

Però, ves per on, enguany, en el meu imaginari particular, Sant Antoni ha fet una passa de dimoni.  Cap a les 19 hores arribem a Maó i la cua per accedir al teatre travessa la cruïlla de sa Costa de sa plaça (seria tan complicat donar les invitacions numerades i evitar aquesta espera al mig del carrer per accedir a un bon lloc?). Quan entrem a la sala, una feliç circumstància ens situa al costat del compositor de «Nura», l'obra que acaba de néixer de les mans de Mario Errea, el qual ens comenta que, fins ahir, la música per ell creada havia romàs captiva dins els marges de la partitura. Als ulls se li descobreix l'emoció. I se m'encomana el seu sentiment. La Banda de Ferreries, amb l'estimat mestre Colom al capdavant, pren l'escenari i van prenent també el meu cor a mesura que l'excel.lent repertori i la lluminosa interpretació que ens ofereixen m'evidencia l'immens treball musical que s'ha fet i es fa a casa nostra. Això deu ser orgull de poble, esperit de diada?

Per fi, arrenquen les primeres notes de «Nura», pletòriques, poderoses, gegants, com els Titans que descriuen, i noto com l'emoció es va apoderant de mi i de la sala, fins l'apoteosi final amb els clarinets apuntant amunt, als Titans de la pedra. Esclata la catarsi i em reafirmo en el poder de la música com aglutinador d'identitats.