Que se sàpiga, la filologia és una disciplina científica que té per objecte l'estudi de la paraula. La paraula com a forma de pensament i com a transmissora d'informació, d'idees o de sentiments. Per açò, el filòleg ha de ser un professional competent en la comprensió i en la interpretació de textos, en el coneixement de l'estructura i de l'evolució de la llengua i en el seu ús normatiu i expressiu, i també un especialista en la cultura en la qual la llengua s'inscriu.
De filòlegs, per sort, el nostre país en té i n'ha tinguts, alguns de molt importants. El professor Emilio Lledó diu que els humans, animals lingüístics, tenim «alè semàntic». Segons el filòsof, en passar pels òrgans fonadors l'aire que respiram, podem articular sons i dotar-los de valor significatiu.
Ara bé, parlant de lingüística, malauradament no falten individus que, frívolament o amb intenció, fan afirmacions identitàries sense fonamentar-les en dades sòlides i contrastades. En un passat no gaire llunyà, a les nostres Illes vam ser empeders d'aquesta passa. Però avui, quan la informació cultural i les institucions educatives, des de l'escola a la Universitat, són a l'abast de tothom, la ignorància no eximeix de responsabilitat.
Sovint sentim en converses de bar o llegim a alguna premsa afirmacions rotundes en qüestions de llengua. En vaig llegir una, referent a la natura del parlar dels menorquins, que deia que aquest s'havia format als mateixos temps que el català, el valencià o el mallorquí. Segons açò, aquests parlars serien llengües «emparentadas», però independents entre si. També asseverava que mai els menorquins «hemos denominado catalán a nuestra lengua». Si es confirmava, una tesi com aquesta revolucionaria la lingüística romànica. Els doctors Bernhard Schädel, Walther von Wartburg, Ramon Menéndez Pidal, Francesc de B. Moll, Antoni Badia Margarit, Emilio Alarcos Llorach, Germà Colón, Philip Rasico i una llarga llista de savis que s'han cremat les celles en el rigor científic veurien les seues aportacions contradites i superades. L'estimat Dr. Joan Veny hauria de retirar el seu mestratge sobre dialectes constitutius, formats en els orígens de la llengua (en el cas català, per l'evolució del llatí, els dialectes oriental i occidental) i els consecutius, resultat d'un transplantament de la llengua a territoris on abans no es parlava (així el balear, l'alguerès, el valencià).
Però, tranquils, per ara cap aportació documental solvent avala allò expressat per aquests independentistes lingüístics ni cap autoritat científica ha confirmat tals certeses.
