Sa darrera tanca

Aquells "googles" vivents

|

Valorar:

En realitat, amics lectors, hauria pogut titular molt bé aquest article com «La porta que no girava (2)» ja que no deixa de ser una continuació del que vaig escriure fa cosa d'un mes, inspirant-me en el nou llibre del periodista Lluís Foix. Perquè us he de confessar que ara que «Aquella porta giratòria» ja ha estat publicada, cada cop que veig i sento com el seu autor fa una presentació, a través dels mitjans, de la segona part de les seves memòries, no puc evitar uns records personals que forçosament he de compartir.

En una tertúlia en què va participar, amb llibre baix el braç, als «Matins de TV3", l'històric professional de «La Vanguardia» va evocar uns personatges que existien a totes les redaccions molt abans que arribassin les noves tecnologies i les xerxes socials i que ell defineix com a «googles vivents». Es tractava d'uns companys de feina als quals podies consultar qualsevol cosa; ells sempre et donaven una resposta precisa i, a més, sovint l'acompanyaven d'una opinió pròpia sobre el tema. En sentir açò, tot d'una va venir-me a la ment la figura del padre Macián, el "pater, durant més de cinc dècades, d'«Es Diari», fins que, l'any 2011, ens deixà definitivament.

Vicente Macián Cólera (o Colera, ja que, segons confessava ell mateix, aquest segon llinatge provenia de la polida població empordanesa propera a Port-bou) era, per damunt de tot, un capellà i un maonès confés i militant. Quan jo el vaig conèixer, el senyor Macián tenia cura de la informació religiosa i musical del MENORCA, que no hem d'oblidar que, en aquella època, pertanyia al Bisbat, és a dir a l'Església. I dic que, abans que res, era capellà, perquè més d'una vegada l'havien telefonat de la Parròquia de Santa Maria quan ell es trobava concentrat en una de les seves cròniques, per fer-li saber que el mossèn de torn no podria dir aquell dia la missa que li pertocava. La seva resposta era sempre immediata: «ya celebraré yo». I duia el ministeri sacerdotal tan dins seu que fins i tot havia confeccionat un cens mental de tots els membres de la redacció que solíem complir amb els nostres deures religiosos dominicals.

Amb l'entrada en el Consell d'administració d'«Es Diari»  de l'actual bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, el llavors director, Juanjo Morales, encarregà la informació religiosa al nou conseller i la tasca periodística de Vicente Macián quedà restringida a la crítica musical. Més prest hauria pogut definir aquesta faceta com a lloança musical perquè el pater sabia trobar en tots els artistes i conjunts musicals que venien a Menorca a oferir concerts i recitals l'aspecte més positiu i rellevant de llurs interpretacions. En els seus darrers anys, el senyor Macián va arribar a fer-se càrrec del «Teléfono del lector», és a dir a a erigir-se en portaveu de totes les queixes que els subscriptor i seguidors del MENORCA feien arribar a la redacció. I és que, com a home de premsa, Vicente Macián era, sense cap casta de dubte, un tot-terreny.

Però l'aspecte del Padre Macián que més vull destacar avui és el de ser una autèntica enciclopèdia vivent. Amb ell, podies resoldre tots els teus dubtes sobre la realitat i la història recent tant menorquines com, sobretot, maoneses. La seva resposta a totes aquestes qüestions era sempre immediata, segura i, habitualment, força objectiva. Jo sempre conto que, quan em vaig fer càrrec, circumstancialment, de les pàgines esportives d'«Es Diari» , li vaig demanar la seva opinió sobre la fusió entre el Menorca i l'Unió, que havia donat lloc al naixement del club de futbol Sporting Maonès. Ell m'ho va explicar d'una manera prou senzilla i contundent: «antes había dos clubes y se pretenía que existiera uno sólo; ahora tenemos tres».

En els meus darrers temps, ja com a redactor ras, a la seu del MENORCA al Polígon industrial de Maó, els nostres ordinadors es trobaven davant per davant. Per a jo, fou una experiència molt agradable tornar a compartir estones de feina amb el pater i veure com s'adaptava sense cap problema a les noves tecnologies. Fins i tot la llunyania del centre de la ciutat no li representà tampoc la més mínima dificultat. Ell no menava cotxe i patia una coixera que l'obligava a dur un calçat especial. Però quan acabava la seva col·laboració diària, agafava el telèfon i deia sempre la mateixa frase a un interlocutor anònim: «ya puedes venir». Hi havia, idò, un xòfer o xoferessa desconeguts que l'acompanyaven allà on anàs, ja fos a ca seva o bé a la Parròquia.