Són alliçonadors els viatges que cerquen el benestar. Aquells que es fan amb un senzilla borsa de ma que conté la documentació i els afers essencials per compartir estada. Es traslladen amb la carpeta personal de la salut: «Vostè no abaixi la guàrdia», «no, ja conform amb que aquesta normalitat de dilluns a divendres es mantingui». «Anirà bé. Confiï i veurà». N'hi ha que ja no són tan joves, ni tan valents, mig estabornits per la calor i perduts entre passadissos diversos i circulats.
Després, tot són silencis. Les sales dels hospitals són brusques. Segons l'especialitat, la lesió que produeix és un fet agut. Com un traumatisme o accident cerebral. La quietud no és quietud, t'obra sons diminuts que no havies escoltat mai abans. El silenci et duu a descobrir què passa al teu voltant i –de sobte- t'adones que no escoltem prou.
Històries, nostres i dels altres. Hi ha espais on es produeixen –alhora- dotzenes de guions, obres repletes d'una sensibilitat especial. Són una part del volum, on el teu esguard guaita miques dels veïns, en secret. En el món del rallar, l'escolta és un art. Percebre i atendre sentiments habitualment ocults. Aquí no hi ha luxes ni palaus, uns passen, uns queden i d'altres marxen per sempre. En la cruïlla, els que venen i els que van, comparteixen un full de la vida. Un misteri inabastable de camins infinits, on els viatges de silenci decideixen les pàgines que ens queden per escriure. Entrenem l'empatia?
