Pedraules

Panamà (268)

| |

Valorar:

Diuen, els qui hi entenen, que el més difícil de dibuixar de la figura humana són les mans. Davant un dibuix, davant un quadre, et diuen, els experts: fixa't en les mans i sabràs si l'autor del dibuix o del quadre sap dibuixar, sap pintar. Açò diuen, els experts. TVE es va negar a emetre un documental que havia coproduït amb doblers públics  i que analitza la figura del rei emèrit espanyol. Es titula «Yo, Juan Carlos, rey de España». Un veritable panegíric, cinc hores de gravació enregistrades cinc dies abans de l'abdicació, condensades en poc més de noranta i sucosos minuts. La raó donada per la televisió pública espanyola per no emetre'l va ser que el partit del govern no es veia prou representat en el documental de France 3. Aquest treball visual de no ficció, secret i vetat pels vectors del govern popular, fa servir arxius i material cinematogràfic del segle XX i demostra, sense cap mena de vergonya, la relació estreta entre el monarca i el dictador. Francisco Franco va nomenar Joan el seu successor i garant de la seva cruel i mortífera obra inacabada. Aquest pas crucial es veu fixat de manera molt descriptiva amb les paraules. El rei conta com el moribund general, tombat al llit, agafà amb la seva mà morta la mà blanca del jove príncep i, amb una veu agre per l'àcida medicació, li va fer, des del llindar de la mort, el prec de preservar la unitat d'Espanya. Han passat els anys i la mà blanca del príncep s'ha tornat tan escatosa com la del seu predecessor. Quan va tenir lloc l'abdicació, no és difícil imaginar el trasllat del prec del general al fill coronat amb el nom de Felip VI. Preservar la unitat d'Espanya s'ha convertit en una oració del nacionalcatolicisme que s'ha mantingut inalterable passats més de trenta anys de l'arribada de la democràcia. Les mans blanques dels prínceps es cobreixen d'escates i transmeten el que és essencial. I, pel que s'ha vist al llarg dels anys, allò essencial que s'ha de preservar no és la democràcia, la solidaritat, el progrés, l'amor al proïsme, la justícia, el dret a la vivenda, la llibertat d'expressió, la igualtat entre els espanyols... No, allò que és essencial i que, per tant, s'ha de preservar com el bé més preuat, és la unitat d'Espanya. I el prec imperatiu del dictador ha estat assumit per les elits espanyoles amb una transcendent convicció. És igual que siguin d'esquerres o de dretes. La consigna va passar de la mà del drac a la mà del príncep que el va matar simbòlicament. I ha continuat passant durant aquests anys de la mà del rei emèrit a la mà del rei actual. I les ramificacions d'aquesta mà, primer blanca i després tacada per la vellesa, ha continuat fent noves encaixades temporals que han acabat formant un circuit que ha implicat tota la intricada xarxa del poder estatal. Oloreu-la. Fa olor de la tinta de les estilogràfiques que feia servir el general a l'hora de signar les sentències de mort. Mireu-la. Conserva restes de pólvora del rifle i sang resseca dels elefants abatuts. Toqueu-la. El tacte vos recordarà l'erosió provocada per les hores i hores passades comptant bitllets i monedes que han anat acabant en fons ubicats a Suïssa, Andorra o Panamà. Escolteu-la. No vos respondrà res perquè romandrà a l'aguait i silenciosa com una serp que espera el moment propici per a atacar. Llepeu-la. Si aconseguiu treure-us el fàstic, feu-ho i comprendreu finalment la famosa frase de Josep Pla: el més semblant a una mà d'un espanyol d'esquerres és la mà d'un espanyol de dretes. No hi ha esperança. Aquestes mans originàries i les posteriors que han rebut el relleu de la preservació unitària emanada del dictador continuen movent els fils de la política espanyola, segueixen comptant els bitllets que després s'enduran a paradisos fiscals mentre, en una pausa, agafen la bandera d'Espanya i la besen emocionats o alcen el braç dret amb la mà desplegada o l'esquerre amb el puny ferotgement tancat. Aquests dies hem sabut que Pilar de Borbó, la germana del rei emèrit Joan Carles I i tia del rei actual Felip VI, apareix als papers de Panamà. El tracte que va quedar segellat amb una encaixada de mans té un rerefons de compensacions. A canvi de preservar la unitat d'Espanya t'és concedida la facultat de saquejar les arques del propi Estat que has de mantenir agrupat. El llop guarda el ramat. Els manté unit i va agafant els bens més grassos i tendres quan té talent. El llop és l'encarregat de cridar quan ve el llop. Com més forts són els seus crits més han de tremolar els bens. Mentrestant, el ca dorm i el pastor es posa el panamà davant la cara i es relaxa davall una figuera. Ve el llop, ve el llop, diu el llop. El propietari del ramat està tranquil. Les benes sempre crien, el llop està prest sadoll i el que importa al capdavall és mantenir el ramat dins el tancat. Panamà. Roba de cotó amb lligat de plana doble o triple. Capell lleuger, de teixit de palma i d'ales amples. Pres de Panamà, nom d'un estat de l'Amèrica central.