En el moment d'escriure aquest article encara no sé, com ja m'ha passat altres vegades, qui va guanyar la Champions dissabte darrer. Evidentment, us he de dir que jo tenia el meu favorit, aquell que desitjava que s'erigís en campió continental de clubs de futbol. De tota manera, us confesso que no crec en absolut que les meves esperances més íntimes s'hagin acomplert en aquesta ocasió, perquè el meu candidat és un equip molt sòlid, amb un entrenador que prepara molt bé els partits i va eliminant a tots els grans, però quan arriba l'enfrontament definitiu amb el seu etern rival, mai no acaba de sortir-se'n. Els cas és que els dos conjunts madrilenys han fet un molt bon final de temporada i han merescut tornar a jugar aquesta final, com ara fa dos anys. Esper que haguem vist tots un bon partit i que hagi guanyat el millor.
Ja que us he parlat de bon final de temporada, m'hauré de referir al Sevilla. L'equip andalús ha tornat a guanyar la Lliga Europa, una competició que sembla feta a mida per a ell i en la qual es troba com un peix dins l'aigua. I ha tengut a tocar un doblet que tots els seus fidels i incansables seguidors anhelaven, després d'haver-se classificat per a la final de la Copa del Rei. El conjunt del Sánchez Pizjuán ja fa unes quantes temporades que es troba en la primera línia del futbol espanyol i europeu gràcies, especialment, a la bona tasca que hi desenvolupa el seu secretari tècnic, Monchi, que sap descobrir talents completament desconeguts i convertir-los en estrelles. El Sevilla compra molt bé de preu i ven car. Tot un èxit.
De tota manera, hi ha un equip que sí que ha resultat vencedor en dues competicions (quatre, si comptem la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs) i que ho aconseguit en un final de curs rutilant quan, durant tot el mes d'abril, ningú no donava un euro per ell. És el Barça. En efecte, els homes de Luis Enrique s'han fet amb dos guardons -els de la Lliga i la Copa- que defineixen, en ells mateixos, quin és el quadre més complet de la primera divisió estatal. Perquè s'ha enduit el campionat de la regularitat, del dia a dia o bé, si ho preferiu, del «partit a partit», i un altre que es decideix, després de diverses eliminatòries molt separades en el temps, en un únic encontre en el que pot passar qualsevol cosa.
Hem pogut llegir i sentir aquests darrers dies com els mitjans de comunicació catalans es referien a «l'èpica» d'aquest doblet , el segon consecutiu en l'etapa Luis Enrique. Ara bé, jo pens que més que èpic ha estat molt treballat, que el míster asturià i el seu staff tècnic s'hi han deixat la ment i els seu homes la pell per tal d'aconseguir-lo. El mateix Lucho ho reconeixia en la seva darrera conferència de premsa d'aquesta temporada. Respecte a l'any passat, «hem millorat molt en defensa». No hem d'oblidar que, després de sis o set mesos en què el Barça va estar intractable i va batre tots els rècords haguts i per haver, el conjunt blaugrana arribà als cinc últims partits del torneig de Lliga empatat amb l'Atlètic de Madrid i a només un punt d'avantatge sobre el Reial Madrid, tot i superar-los en la diferència de gols.
Idò bé, en aquests cinc darrers compromisos, tots ells autèntiques finals, l'equip blaugrana va assolir el repte tot fent-se amb els 15 punts en joc i mantenint la seva porteria a zero. I això que va haver de lamentar la lesió de Claudio Bravo, el porter titular de la Lliga. Però el seu substitut en aquesta competició, el jove Ter Stegen, va complir amb escreix i va demostrar la seva evolució tan positiva respecte a la temporada anterior, com també ho acredità en la final de Copa. Una defensa que ha après a ser més contundent i eficaç, i un mig del camp privilegiat, amb un Busquets cada cop més inspirat, un Iniesta que torna a ser la joia d'antany i un Rakitic segur i realitzador alhora. I, a la davantera, el trident, els tres millors atacants del món, que saben, a més de marcar gols, ser solidaris amb la resta de companys i xalen tot obsequiant-los amb les millors assistències.
Seguim fruint, per tant, d'aquest Barça captivador, realment encisador, que ens ofereix i ens continuarà oferint molts capvespres de bon futbol i de renovades alegries. Un Barça que sabut superar dificultats administratives, tributàries, polítiques i fins i tot divergències internes entre directius i ex-directius, amb la complicitat d'alguns associats, fent el que sempre ha sabut fer: jugar a futbol i guanyar. Açò si, sabent que res no és gratuït i que cal treballar per aconseguir-ho.
