De rebot

Allò que importa a la gent

|

Valorar:

Reme Díaz Femenias i Lourdes Rodríguez de Zuloaga, metgesses d'atenció familiar as Castell i a Sant Lluís, respectivament, després d'una estada als campaments (és un dir) d'Idomeni i haver constatat l'horror d'aquell desastre, van decidir plantar tenda a la plaça de la Biosfera, de Maó, davant la seu del Consell insular per fer palès el seu testimoniatge.

El camp lèxic del mot testimoniatge neix d'una rel indoeuropea (trei- , 'tres') en una forma composta (tri-st-i, 'una 3ª persona ha d'estar present') que en llatí fa testis, paraula que significa 'testimoni', perquè el dret romà n'exigia tres als judicis. Elles dues reclamaven així la tercera persona necessària per jutjar la ignomínia d'Europa amb els que fugen de la guerra i la fam i pretenen trobar «re-fug-i» entre nosaltres. Les metgesses, doncs, han apel·lat a la consciència del poble. Però potser no és just parlar globalment de la culpa europea. La solidaritat de la gent grega d'aquells encontorns era palesa, la presència d'un ferm voluntariat, arribat en part del nostre país, també. La responsabilitat ha de recaure principalment damunt els que decideixen per tots nosaltres que, a canvi d'un munt d'euros i de fer la vista grossa mentre Erdogan va consumant el genocidi dels kurds, la 'democràtica' Turquia esdevengui escut contra la penetració de forasters que vénen a pertorbar la pau del nostre benestar. Responsabilitat principal, però no única, perquè també n'hi ha molta en els milions de votants a partits que diuen defensar la civilització a costa d'atiar la xenofòbia.

Res no importa explicar d'on vénen les guerres que maten vides i destrossen països estratègics del Pròxim Orient; no sia que algú descobresqui els promotors de l'endemesa. Cui prodest? convenien prudentment a demanar-se en aquests casos els clàssics: a qui aprofita?

Na Reme i na Lourdes conten coses terribles d'Idomeni, l'aglomeració humana ara desfeta i dispersada. Als improvisats hospitals hi mancava tot allò més bàsic, la higiene entre els tendals era impossible, molta gent havia enviat roba i calçat però el problema era de supervivència; millor enviar diners per comprar fruita, aliments i coses imprescindibles.

La setmana passada el cementeri marí mediterrani (no el Paul Valéry, ben cert) es va cruspir 700 cadàvers, set-centes persones que, en la seua desesperació, fugien de la mort i morien ofegades dins l'abisme blau. Déu salat!

Aquí les eleccions s'ensumen i la dreta parla de «lo que importa a la gente», o sigui, de Venezuela!