Ahir va tenir lloc l'anomenada per alguns segona volta de les eleccions generals a les Corts espanyoles del 20 de desembre de 2015. Els comicis han vingut precedits d'una campanya que havia de ser curta, austera i que no havia de cansar els ciutadans. No podria assegurar-vos que aquests suposats paràmetres han estat complerts en aquesta ocasió. El que sí que ha quedat evidenciat ha estat un cert terratrèmol mediàtico-polític en els darrers dies del període. La sortida a la llum, a través del diari «Público», d'una presumpta confabulació entre el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina Anti-frau de Catalunya, Daniel de Alfonso, per tal d'esquitxar amb casos d'hipotètica corrupció alguns partits sobiranistes del Principat, com ara Convergència i Esquerra Republicana, que ha creat un autèntic rebombori en l'opinió pública i també la publicada.
Tot va començar amb dues reunions que els protagonistes d'aquesta història van celebrar al despatx del ministre durant els mes d'octubre de 2014, és a dir, uns dies abans de la consulta o procés participatiu sobre la independència que el Govern de la Generalitat va organitzar el 9 de novembre d'aquell any i pel qual estan sent investigats judicialment quatre antics membres de l'executiu català: el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i els consellers Francesc Homs i Irene Rigau. En les converses mantingudes, com deia, a la seu del ministeri, -i sorprenentment enregistrades encara no sabem per qui-, De Alfonso i Fernández Díaz intentaven trobar actuacions il·legals en adjudicacions, durant l'etapa del govern tripartit, a una empresa per a la qual treballava el germà del president d'Esquerra, Oriol Junqueras i, també, en la contractació per a l'administració catalana de dues cunyades de l'exconseller convergent Felip Puig.
El que més sobta de tot aquest sarau és que el cap d'un organisme que ha de lluitar contra la corrupció i que ha estat nomenat pel Parlament de Catalunya es presti a col·laborar amb una altra administració i ho faci d'amagat, fins que ha estat descobert. És a dir, que el que havia de ser un caçador ha estat finalment caçat i, segons sembla, contra la seva voluntat, tot i que el propi diari que ha publicat l'afer afirma que l'autor de les gravacions no pot ser altre que el mateix De Alfonso. Amb quina finalitat ho hauria fet? Tot això està per veure. I no em negareu que l'aparició de les converses en aquest moment, quan mancaven quatre dies per a la celebració de les eleccions, es també força sospitosa.
Daniel de Alfonso és un magistrat en excedència i hi ha qui assegura que la seva conducta pot ser deguda a la recerca d'un destí còmode i brillant (com ara al Consell General del Poder Judicial, posem per cas) quan hagi de reincorporar-se a la carrera judicial. A més, la publicació de les converses coincideix, a la vegada, segons el mateix de Alfonso, amb una investigació per suposada corrupció de dirigents del Partit Socialista de Catalunya. El fins ara cap de l'oficina anti-frau haurà hagut de comparèixer davant la Comissió d'Afers institucionals de la cambra catalana i, prèviament, tots els grups parlamentaris llevat del PP han demanat la seva destitució. Les primeres explicacions de De Alfonso als mitjans de comunicació han consistit en negar cap il·legalitat i basar la seva actuació en una casta d'excés de zel.
I si anem a la reacció de Fernández Díaz, quan es trobava en plena campanya, sí que ha estat realment patètica. El ministre de l'Interior en funcions i cap de llista al Congrés pel PP en la circumscripció de Barcelona s'ha autoconsiderat com la víctima de tot aquest afer i ha negat que el president Rajoy tingués coneixement de la celebració i el contingut de les dues reunions, quan ell mateix li havia assegurat a Daniel de Alfonso que Rajoy n'estava el cas, que «el presidente lo sabe». Tots els partits, excepte, evidentment, el seu, han censurat l'actitud de Fernández Díaz i les formacions sobiranistes l'han acusat d'emprar la maquinària de l'estat en el seu propi benefici i el de la seva formació política, en aquest i en altres casos que l'han precedit. El debat, fins i tot l'escàndol està servit i de ben segur que donarà molt a parlar i a escriure en les properes setmanes. Algú ha arribat a definir-lo com el «watergate català». Havíem vist ja uns quants espectacles similars d'enregistraments de dinars i d'altres trobades. Però aquesta història del caçador caçat supera, de llarg, totes les previsions.
