De què anam?

Broma d’Estat o Estat de broma?

|

Valorar:

Curiosa situació aquesta que viu Espanya, en què ja deu fer uns 300 dies que no hi ha govern. O pitjor encara, n'hi ha un de provisional que va fent la seva amb la coartada que no està obligat a donar explicacions de les seves remenades al Congrés dels Diputats. I el Tribunal Constitucional, que calla.

De tal manera que va allargant l'aplicació de lleis i decisions adoptades quan tenia majoria absoluta, per més que ara hi hagi una majoria parlamentaria que hi està en contra. Actua amb l'alegria de fer creure que res no ha succeït durant aquests mesos i, així, continua desplegant la seva retrògrada llei d'educació (la Lomce) o tirant endavant obres absurdes com l'AVE que n'enriqueixen quatre i arruïnen el país. El deute públic continua creixent i la bossa de les pensions es va assecant, encara que açò sí, per si un cas, els casals de jubilats ja no poden jugar al bingo.

Mentrestant, tot allò que no va voler moure quan tocava, es va podrint, com és el cas del finançament de les Balears, per exemple. És molt fàcil fer la crítica de l'ecotaxa i de les dificultats del govern insular per aplicar-la. Però sembla que no interessa, en canvi, rallar de la causa que ha provocat l'ecotaxa: que el govern espanyol xucla la riquesa que es genera en aquestes illes i ofega el seu finançament fins al límit de fer necessari cercar recursos alternatius.

El govern del senyor Rajoy s'ha instal·lat en la seva provisionalitat i al contrari d'esforçar-se per trobar una sortida política, practica l'amenaça, el xantatge i la fatxenderia.

L'amenaça, quan espanta la població amb les terribles conseqüències que tindria no aprovar els pressupostos a temps. El xantatge, quan culpa al principal partit de l'oposició, el PSOE, de no sotmetre's al pacte de PP i Ciudadanos per regalar-li la presidència. I la fatxenderia quan s'atreveix a dir, sense que ni es posin vermells, que si s'ha d'arribar a unes les terceres eleccions, seran el dia de Nadal.

Si no fos que bonibé ja ho hem vist tot, sorprendria que un govern que acumula tants de casos de putrefacció, tantes accions dels seus ministres contràries a l'esperit de la democràcia, tanta caspa i tants d'errors estratègics en la direcció del país, continuàs amb el cap empinat i exigint que ha de governar.

I açò quan és evident, després de les primeres eleccions i també de les segones, que per més vots que acumuli està en minoria. Que hi ha una majoria de ciutadans i de ciutadanes que han triat opcions alternatives. Fins i tot aquells que van votar Ciudadanos, perquè en la campanya electoral aquest partit canviant assegurava que mai no donaria suport a un govern presidit pel senyor Rajoy. I encara després de les eleccions, ho va continuar escampant uns quants dies...

Demanar al PSOE que s'abstingui per assegurar així la presidència al senyor Rajoy és una absoluta perversió política. Un candidat demòcrata en minoria té l'obligació de cercar aliances en comptes de fer xantatges, té l'obligació de fer propostes de consens per facilitar el vot dels partits de l'oposició. Tenir clar que no podrà governar com li roti sinó com a resultat d'un pacte. I si és incapaç de fer-ho, la seva obligació moral és retirar-se i donar opció a un altre candidat. Del mateix partit o d'un altre, o a un independent, que la llei ho permet.

Clar que potser açò és demanar massa a un govern que ha estat tan deslleial amb la pràctica democràtica. I si no en teníem prou mostres fins ara, aquests dies es van coneixent els detalls de l'anomenada Operació Catalunya, amb què es posa en evidència fins a quin punt la política es pot substituir per la podridura. Des de la fabricació de proves des del despatx d'un ministre fins a l'extorsió pura i simple dels propietaris d'un banc estranger per obtenir informació al marge de la legalitat.

Un poeta a qui admir em deia que fa una temporada que no escric amb gaire bon humor. I té raó, però és que la gran broma a què esteim assistint fa poques ganes de riure.