Pedraules

Oblada (291)

| |

Valorar:

L'art de la pesca d'oblades no és un art prestigiós com ho és, posem per cas, la pesca de la truita a mosca. La pesca de la truita a mosca és considerada la més artística de totes les modalitats de pesca. Més que la pesca en alta mar de la tonyina roja o de l'emperador o peix espasa. Segurament és culpa de l'esquer. No és el mateix tenir a l'ham una mosca artificial o una de natural, una larva de gammarus o una libèl·lula per exemple; que col·locar-hi una boleta de pasta crua feta amb farina, aigua i formatge ratllat. Tal vegada açò darrer no ho explica tot. La pesca de raors té un prestigi evident, sobretot a les Illes Balears i, tradicionalment, s'havia emprat el cor de be com a esca natural. Realment oiós, el cor de be, amb músculs, membranes, sacs serosos, teixits connectius i adiposos d'un animal mort, un mamífer en concret; encara que en l'actualitat es faci servir gamba, calamar o tot tipus de cucs asiàtics o locals. Segurament no és l'esca la raó del poc prestigi de la pesca d'oblades. Hem esmentat els cucs. Tal vegada és la composició del bromeig allò que perjudica el bon nom d'aquest art de pesca ancestral. No és el mateix llançar peix esbocinat per atraure els grans depredadors de la mar o no llançar absolutament res, la santa netedat de la pesca a mosca, que tirar una barreja d'aspecte vomitiu formada per pa dur, aigua i qualque cotna de formatge florit. Sí, tal vegada és açò, però tampoc no ens atracaríem a la veritat sencera. Llançar peix esventrat amb una mà ensangonada o amb una cullera, sigui d'aram, de llautó o de plata, tampoc no és d'una netedat higiènica o moral immaculada.

Tal vegada anem errats tots plegats, tal vegada el prestigi simplement és donat pel lloc des del qual es practica. Dins l'aigua estancada i embravida d'un riu amb les manyoples, els guants polars, la gorra, l'armilla i el sempre elegant Outfitter Cordillera amb peus de neoprè, per exemple. Damunt d'una llanxa de pesca d'altura amb cabina, ràdio, GPS i solàrium a coberta. Assegut a una cadira de combat, amb arnesos que et tenen ben lligat i amb la canya amb les mans i la vista fixa a la popa de l'embarcació, amb pescadors ajudants tirant grumeig i disposats a donar-te un cop de mà per aconseguir l'objectiu final de pujar la gran tonyina roja o el peix espasa a bord (anomenat també emperador). En canvi, la pesca d'oblades es fa des de les roques mateixes, a les pesqueres esculpides per la mar, amb un sac davall el cul per a no clavar-te les agulles calcàries esmolades per la marinada, sota el sol inclement que va evaporant l'aigua dels cocons i deixant al seu lloc una crostera cruixent de sal, i amb l'objectiu final de capturar una trentena de peixos amb forma d'oblada o una trentena d'oblades (ofrenes de pa que solien cuinar els familiars d'un difunt en ocasió del funeral o d'un aniversari en el moment de l'ofertori de la missa) amb forma de peix. Sí, tal vegada és açò darrer. La captura, el peix mateix. Per un quilo de raor (de color vermell, més aviat pla, amb unes dentetes capaces d'arrencar-te un dit de la mà) s'arriba a pagar més de seixanta euros durant la temporada de pesca; per un quilo de tonyina (ràpides, allargades, carn roja, de grandària i pes espectacular) una autèntica fortuna a les llotges del Japó; per un quilo de truita... bé, l'excepció que confirma la regla. El que resulta segur és, sigui per l'esca, sigui per la qualitat del grumeig, sigui per la categoria del lloc, sigui per la bellesa a l'hora de l'execució, sigui per la raó que sigui, l'art de la pesca d'oblades és considerat injustament el menys prestigiós de tots els arts de pesca del món. Tal vegada aquesta sigui la raó que explicaria per què s'ha deixat de practicar a Menorca. És una llàstima. Així com el truc explica el caràcter menorquí a través de les cartes, la pesca d'oblades explica el caràcter menorquí a través del peix. «La pesca amb xarxa és l'única que no envermelleix amb la sang» (Erri de Luca). L'oblada és un peix teleosti de l'espècie Oblata melanura, que es fa de trenta a quaranta centímetres de llarg, té el dors blavós i el ventre blanc, una taca negra a cada banda de la coa. Viu a fons rocosos litorals amb abundants algues i als penya-segats. És omnívor, s'alimenta d'algues, mol·luscs, crustacis i peixos. Tallen trossos d'alga, pugen a la superfície i trien els trossos d'algues o invertebrats. És hermafrodita proterogin o presenta sexes separats. Es reprodueix durant la primavera. Apareix a tota la Mediterrània, a l'Atlàntic oriental, al mar Roig i a l'Índic occidental. És molt saborós; castellà oblada, chopa, rodaballo. Existeix un refrany que diu: Ses oblades de batuda, no les agafen dins el llit: ho diuen els pescadors menorquins, perquè la pesca de les oblades, que es fa «de batuda» i en nits fosques, no els permet de dormir en tota la nit. «Bona oblada!»: es diu irònicament quan qualcú ha sofert un fracàs, un desengany, o s'ha vist obligat a fer allò que no hauria volgut.