Pedraules

Fira (297)

| |

Valorar:

Convidat pel Consell insular, el dia cinc de novembre seré a la XII Fira del Llibre en Català que se celebrarà el divendres i el dissabte a la carismàtica plaça des Born de Ciutadella. No hi seré tot sol. No vos espanteu. Hi ha programats una sèrie d'actes que satisfaran tot tipus de públic que tengui en comú un doble amor consecutiu: l'amor pels llibres i l'amor per la lectura. Fins i tot un tercer. L'amor per la literatura produïda en l'idioma matern dels menorquins. Els llibres que els lectors tindrem a la nostra disposició seran productes de proximitat. No només literatura de proximitat. Literatura del Principat, del País Valencià, del nord de França, de l'Alguer i de la resta de les Illes Balears. I autors d'àmbit internacional traduïts a la llengua de Ramon Llull que, encara que fos mallorquí, ens el sentim com a nostre. A nivell personal, hi presentaré el llibre de poemes «L'illa dels arbres vençuts». El presentador serà el poeta i professor d'anglès Antoni Català. Em fa molta il·lusió, em fa molt feliç, que Antoni hagi acceptat presentar el llibre de poemes. Amb Antoni Català teníem vides paral·leles. Som de la mateixa edat, ell uns mesos més jove. Vam coincidir tots dos als salesians de Ciutadella. Antoni era una figura del bàsquet i jo m'enredava amb el futbol. Per tant, no coincidíem ni al pati dels salesians: el més semblant a l'univers sense fronteres representat per Borges al seu meravellós conte «El Aleph». Tots dos vam anar a l'institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella. Antoni estudiava anglès i jo feia francès. Aules separades. Professors diferents. Encara més coincidències en dos plans que corren paral·lels. Antoni escrivia poesia i jo empalmava narrativa. No ha estat fins que tots dos hem sobrepassat els cinquanta anys que no hem trobat un punt comú d'unió genèric i temporal: la poesia. Antoni és un poeta amb una sòlida obra de cuina lenta i una bonhomia esplèndida que té una feliç semblança amb el caràcter menorquí. Jo som un intrús en aquest món que, sense haver fet suficients mèrits, he estat molt ben rebut per les quatre generacions de la poesia catalana contemporània. Antònia Vicens (1941), la gran dama indiscutible de la lírica contemporània, va escriure l'epíleg de «L'illa dels arbres vençuts». Pere Gomila (1954) i Ponç Pons (1956) van donar la benvinguda al llibre amb consells, correccions i opinions expressades en públic i en privat. Pau Vadell (1984) va esporgar el llibre deixant en el jardí de la poesia els arbres essencials. Jaume C. Pons Alorda (1984) va escriure al mitjà digital «Núvol» la crítica somiada per qualsevol escriptor, ja sigui poeta o narrador. Jordi Llavina (1968), el poeta de les coses quotidianes, va presentar el llibre a la mítica llibreria Documenta de Pau Claris i no va escatimar elogis a la meva obra i, sobretot, al vi de la terra de Sant Patrici i al formatge de Son Mercer. O la poetessa amb més futur de la literatura catalana, la joveníssima Anna Gual (1986), de visita estival a Menorca, va escriure: «L'illa dels arbres vençuts. Gran illa, gran llibre i gran Joan Pons.» El mateix alè de Jordi Puntí al diari «El Periòdico» o de Vicenç Altaió (1954) a les xarxes socials o a la barra d'un bar. Podria continuar i ho deixaré aquí per manca d'espai. Pere Joan Martorell (1972) va redactar una ressenya esplèndida al diari «Última Hora Mallorca» on va dir coses tan coratjoses com: «… Un exercici d'alta intensitat lírica, uns versos que brillen i ressonen al nostre interior amb una harmonia creixent, hipnòtica i plena d'imatges emotives i estel·lars. Que aquest nou camí creatiu sigui llarg i profitós!». I té un inici difícil de detectar, aquest camí. Un avi glosador de glosa escrita? Les lectures infinites de poesia? Els intents fallits efectuats sense descans durant més de quaranta anys? Qui ho sap? La poesia és esquiva. Misteriosa. Sorgeix de forma espontània i sense avisar. Ve i se'n va i s'amaga i retorna. Se'm demana un segon llibre. El títol hi és. Illes salvatges. Arribarà a port? Ja ho veurem. Gràcies, Pere Joan, de tot cor. La prova de foc és la recitació. Si bufa el vent de tramuntana, la prova esdevé homèrica. Després de participar a Illanvers, els recitals donats a la llibreria La Impossible o al temple de la poesia catalana com és l'Horiginal de Barcelona, són una davallada a l'infern dins un ascensor hermètic amb botó de retorn. El poeta francès i professor de la Universitat Paul Valéry de Montpeller, Michel Bourret Guasteví, farà una doble conferència o classe magistral, a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i a la seu de l'IME, titulada «Menorcanvers. Una illa dins la veu de dos dels seus poetes: Pere Gomila («Geografies del vent») i Joan Pons («L'illa dels arbres vençuts»). Sota la influència de Gumersind Gomila.» Aquí, en el poeta de l'esplèndid llibre «Els ocells morts», hi ha l'inici, el punt de partida, que m'ha dut, que em durà, al Born. Fira. Mercat més important que l'ordinari, celebrat en un lloc públic i en dies assenyalats, que generalment són de festa a la ciutat on es celebra. A Menorca, fira és també una llata o bigueta que es posa entre les bigues grosses per reforçar el sostre o esperiment. A la nostra illa, igualment, significa desig o idea forta; dèria. «No tenc fira d'anar a ballar». «Si tanta fira tenies / d'anar-te'n a passejar, / 'guessis esperat de dia / no hagueres dat de rallar» (cançó popular menorquina).