Aquests dies he recordat la meva primera ponència. Va ser a la UIB, un Practicum que tractava els coneixements i l'experiència com a responsable de comunicació d'una entitat social. Res no és fàcil, ni tenia un guió escrit per transmetre l'atenció que oferíem al col·lectiu en qüestió, però encara associo el moment a tot allò que duia dins, a la passió amb la qual traslladava la meva feina. Se'm posa pell de gallina.
Avui, segueixo enamorada per totes aquelles plataformes que amb certa periodicitat donen l'oportunitat de compartir idees amb diferents persones de diversos camps i àmbits, que generen debat més enfora de la rutina diària. I molt més enllà, m'estim totes les que defensen lo públic i motiven la millora quotidiana. Els vermells, en tenen moltes de conferències: "el país que volem", "reforma constitucional", "treball amb drets", "emprenedors, pimes i autònoms", "conciliació i corresponsabilitat".... per no rallar de tot el capítol de transparència i el compromís per dur-la a terme.
Arribats al punt actual, estem cansats de ponències, de xerrades que diuen que cal aplanar el camí de la pau, de cosir només amb fil d'embastar, de demagògia i de discurs prefabricat. Triem la claredat Franciana, del no a Rajoy, de diversitat i pluralitat, de discurs esquerrà. És com un alè enmig l'ofegor d'un partit i d'un país que cal reformar.
Prou ponències i convoqueu prest el Congrés, que la militància vol votar el que se li ha negat.
