La substitució de Cristóbal Montoro per Soraya Sáenz de Santamaría, com a titular de les competències sobre les administracions públiques i, en concret, en les relatives a les comunitats autònomes, en el nou govern del PP, ha vingut presidida, la darrera setmana per l'expressió d'una voluntat de diàleg amb les autoritats de tots aquells territoris que exhibeixen una personalitat pròpia i ben diferenciada de la resta i, de manera molt especial, pel què fa al cas de Catalunya. Aquesta intenció ha semblat reflectir-se, d'una banda, en el fet que la vicepresidenta quedi rellevada del fet d'haver de comparèixer, setmanalment, per donar compte dels acords presos en el corresponent Consell de Ministres (decisions, aquestes, que en nombroses ocasions no han estat dictades per cap pretensió de consens, sinó per la imposició i que, es tradueixen sovint en el recurs als tribunals, és a dir allò que hom anomena la «judicialització de la política»). D'altra banda, l'executiu popular ha semblat mostrar idèntica situació en el moment de les preses de possessió dels seus nous delegats al Principat i a les Illes, Enric Millo i Maria Salom.
Ara bé, un es demana com podrà esdevenir la representació del diàleg una persona com Soraya, que s'ha caracteritzat, fins al moment, per ser la cap de la coneguda com «Brigada Aranzadi», és a dir, el munt d'advocats de l'Estat i alts funcionaris de l'Administració que integren el govern Rajoy i que no coneixen altra via per resoldre discrepàncies que la dels recursos als tribunals i les querelles «criminals». En això darrer, l'antecessora de Millo en el palauet del carrer Mallorca de Barcelona, María de los Llanos de Luna, ha estat una autèntica especialista: prop de 500 càrrecs institucionals catalans es troben, actualment, pendents de ser investigats, per delictes tan greus com intervenir, defensant la postura del seu grup en un ple municipal; retirar una bandera del seu pal; posar unes urnes perquè la ciutadania es pronunciï sobre determinada qüestió; permetre que es debati en la cambra catalana una proposta de dos grups parlamentaris (tal com preveu el reglament), o bé obrir les portes del respectiu ajuntament en un dia festiu de caire estatal.
Enric Millo, tot i procedir d'Unió Democràtica i haver estat diputat per Girona dins les llistes de l'antiga CIU, no és, en absolut, sospitós de compartir les tesis sobiranistes i així ho ha demostrat en els seus anys de portaveu del grup popular al Parlament. En el seu discurs de presa de posessió, va justificar el fet d'acudir al tribunals «quan és del tot necessari», però va obrir ponts de diàleg i voluntat d'entesa, sempre dins el marc de la Constitució «que disposa,a la vegada, de mecanismes per la seva reforma i modificació». Maria Salom, per la seva banda, després de lloar, ben igual que Millo, l'actuació dels cossos i forces de seguretat i de la resta de funcionaris estatals i abans d'entrar en un terreny eminentment econòmic, anuncià «seny» en la seva gestió futura. Un seny que, per descomptat, no ha exhibit José Ramón Bauzá en voler presentar-se a president del PP balear, abans que es convocàs el Congrés nacional del partit, la qual cosa li ha originat una esbroncada per part dels seus propis coreligionaris.
Tornem, però, a la possibilitat de diàleg entre els executius espanyol i català. En aquest sentit el vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, ha enviat una carta a Sáenz de Santamaría, la seva homòloga estatal, convidant-la a mantenir una reunió a Barcelona, «només sobre temes econòmics i competencials» i, pel què sembla, Soraya ha acceptat la invitació, tot afegint que pensa visitar Catalunya «dues o tres vegades al mes» i que la Ciutat comtal serà molt probablement la seu d'algun Consell de Ministres. Des de l'escepticisme, açò sí, pel què fa a totes aquestes promeses i la seva concreció en fets, hom pensa què pot haver canviat perquè la vicepresidenta espanyola pugui arribar a esdevenir (i ja veieu que ho escric de manera hipotètica i amb totes les reserves del món) «Santamaría del diàleg». Doncs que el PP ha perdut la seva devastadora majoria absoluta i s'ha convertit en una casta d'oposició parlamentària des de dins del govern. Açò, sense anar més enfora, el va obligar a suspendre l'aplicació de la LOMCE per a aquest curs, davant la proposició aprovada per tota la resta de grups polítics. Veurem, idò, com es desenvolupen, a partir d'ara, els esdeveniments i com es concreten aquests «ponts de diàleg», anunciats amb tanta insistència.
